Ja no existeixen els clàssics. Els clàssics…
clàssics, vull dir, el de l’era clàssica: Grècia, Roma… Ni tan sols els més
recents: “Tinc ganes de veure un Rei Lear que no vesteixi d’Armani”, va
comentar una vegada Jordi Galceran. Doncs en aquest sentit és d’agrair que
l’Ulisses de Rafael Álvarez El Brujo no porti corbata… El Brujo presenta a
Barcelona (vuit anys, que no venia…) un monòleg a propòsit de L’Odissea
d’Homer i presumeix de mantenir-se fidel als cants del (“presumpte”, ens diu)
autor dels versos. De manera que no accepta les crítiques dels crítics que li
retreguin imprecisions, com ara que Fernando Fernán Gómez hi pinti res aquí; o
que en segons quins passatges reconegui haver-se inspirat en Mario Vaquerizo; o
que Bárcenas hagi estat cap déu de l’Olimp; o que… No. “El que quiera el
texto completo que vaya a otro teatro con otros actores”, diu. “Lo importante
es que aquí, lo básico está”. I es queda tan ample. Amb tota la raó. Aquesta
Odissea, de fet, esdevé una excusa per extreure els valors que conté l’epopeia
d’Ulisses.

Ell, sol en un escenari enorme com el del
Teatre Condal (“no és res amb les dimensions del de Mérida”, ens diu), es mou a
les mil meravelles. Domina l’espai, es belluga amunt i avall amb decisió,
acompanyat de dos músics que interactuen amb ell i seguit sempre per un joc de
llums que dóna les dosis justes d’emoció, misteri, por… tots els sentiments
que embarguen Ulisses quan s’enfronta al ciclop, navega en la tempesta amarrat
a un tronc, recorda episodis de la guerra de Troia, cau en mans de les ninfes
(les top models de l’època)…

Ens aporta una visió actual. No només perquè
arribi de seguida a la conclusió de que Helena “era un putón” per haver
provocat una guerra que va durar 12 anys (“¡qué romántico!”), sinó perquè la
deessa Palas Atenea, artífex de les aventures del protagonista, és la deessa de
la Pau, de la Saviesa i de la Misericòrdia i la patrona de la Democràcia. De
tot n’hi ha en la comèdia que teixeix El Brujo. De vegades recitat directament
i fidelment en vers, de vegades amb explicacions, sempre oportunes i
divertides, recorrent a l’actualitat, allò que coneix bé l’espsctador actual,
el que no té temps de llegir l’Odissea. La narració, doncs, incorpora,
puntualitzacions, divagacions (“Me estoy yendo del tema…”, reconeix, de tant
en tant), comentaris, crítiques, reflexions (“mira que eran exagerados, estos
griegos…”) i inevitables comparacions. Els valors, però, queden incorruptes:
“Existir es resistir a los caprichos de los dioses”, ens diu. En la Grècia
helènica i (potser, encara més) en l’actual…

L’obra no arriba a les dues hores que s’indica
en el teatre, però passa volant (bon senyal). Amb registres vanguardistes, minimalistes
i, fins i tot, de monologuista del Club de la Comedia, El Brujo ens captiva i
ens fa entendre que “hasta una vida sin sentido tiene sentido cuando la cuentas
como un relato”.

Ja posats a fer, us diré que tot plegat em recorda a la cançó de Javier Krahe ‘Como Ulises’, que podeu escoltar (i gaudir) aquí: http://www.youtube.com/watch?v=UOYqF5uENsM