Sense caure en
l’ampul·lositat i sempre tocant de peus a terra, sobretot en les
referències populars d’alguns dels acudits, El Brujo trenca una
prolongada absència dels escenaris barcelonins amb aquesta adaptació
de l’Odissea que, com se’ns adverteix, instrumentalitza
l’original per encabir la merescuda crítica de les misèries del
present. Uns paral·lelismes de traçat gruixut i una continuïtat
narrativa plena d’obstacles acaben passant factura a la concentració
del públic i a l’efectivitat d’aquells quadres que busquen una
bellesa més reflexiva. Menys minuts haurien arrodonit un conjunt més
proper a la mordaç irreverència del bufó que al cant solemne de
l’aede grec. Letífica oportunitat, en definitiva, per descobrir o
resituar un personatge teatral d’obligat coneixement.