La decisió de no fixar l’espectacle
sobre un escenari concret és, sens dubte, un dels grans encerts de La nit just abans dels boscos dirigida
per Roberto Romei. El text (del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès) és bo i
té molt de suc, però també és força dens i es faria feixuc en la seva més d’una
hora de llargada. El públic –només 35 persones, d’altra manera seria difícil
moure el grup i crear l’atmosfera que l’experiència requereix– acompanya el protagonista
per diferents espais. Primer, quan el descobreix en la penombra, mirant-lo de
lluny; després, quan l’escolta, envoltant-lo; i, finalment, quan ja el coneix i
pot arribar-hi a empatitzar, integrant-lo en la massa.

Proximitat total i absoluta,
perfectament conduïda per un únic intèrpret sobre qui recau tot el pes de
l’acció, tant la prevista dins la funció com la que es desencadena arran
d’aquesta. Es dirigeix directament al públic, el toca, el mira als ulls, el
qüestiona, el desafia, se’n riu… trenca totalment amb la quarta paret i, també,
amb el que seria la primera fila. Perquè ni hi ha files ni parets, solament un
home que explica de tu a tu a uns desconeguts la seva miserable vida i la manera
com entén el món, que veu cruel i injust.

El fet de portar l’espectacle al carrer
dota el muntatge d’una morbositat afegida, ja que hi entra en joc la reacció
dels vianants que, casualment, passen per la zona. Hi ha qui camina ràpid per
no interferir, hi ha qui s’afegeix en un racó per veure què succeeix, hi ha qui
pregunta i, sí, pot haver-hi qui increpa creient que es parla d’ell. Per tot
plegat, un experiment que converteix el públic en còmplice actiu i/o passiu, al
gust de l’espectador. Aquí, doncs, més encara que en altres propostes, cada bolo és diferent, ja que els espais i la
implicació dels ‘acompanyants’ de la nit varien sempre.

De veu potent i ulls punyents, Òscar
Muñoz se’n surt amb desimboltura esprement el seu potencial amb una
interpretació de dicció excel·lent i plena de canvis de registre que, en
qüestió de segons, el transformen en paranoic, irat o desgraciat deprimit. La
marginació, la solitud, l’amor, la lluita… el porten sense un rumb definit i
esperançador, però, això sí, fidel a uns ideals.

Un cop més, ens trobem davant una obra
escrita fa un bon grapat d’anys (el 1977) que encara avui és vigent i té la
capacitat d’obrir-nos la ment i sacsejar-nos perquè hi reflexionem una mica.