He tingut la sort de veure, després d’uns quants intents, La nit just abans dels boscos a Manresa, en el marc de la Fira Mediterrània. A Barcelona i a Tàrrega m’ha estat impossible. Ni amb totes les meves presumibles influències havia aconseguit lloc. Just l’endemà sortien nominats als Premis Butaca l’Òscar Muñoz com a millor actor i La nit just abans dels boscos com espectacle de petit format.

Personalment vaig sortir entusiasmada de l’obra. Pel contingut, pel format, pel final… I, sobretot, pel recorregut. No dubto que a tot arreu fascina, però l’espai que van escollir a Manresa va ser excepcional: el carrer del Balç, un carrer medieval tot de pedra i cobert. Una meravella. El recorregut al que ens convidava l’Òscar -o el seu personatge- partia d’un conglomerat de carrerons vora la Plaça Major, que t’acabaven conduint al Balç. Érem una colla de 25 persones, en vàrem perdre algunes pel camí però  també en vàrem guanyar. La història, potser ja la sabeu, és la d’un rodamón insatisfet, un estranger en una ciutat,que passeja per la nit buscant algú a qui explicar-li la seva gran idea. Apareix un grup de gent –podrien ser turistes que surten d’un autocar, però som nosaltres- als que interpel•la i amb els que s’esplaia explicant la seva situació, les seves angoixes, les seves pors, l’anhel d’amor, la solitud… en un diàleg directe i hiperrealista. 

No cal dir que cada vegada és diferent i no només pel paisatge. Ho renova la reacció no tant del públic –que també- sinó la dels passants casuals per la zona. Cotxes que s’aturen, gent a peu que saluda o escolta encuriosida… Vam tenir dues noies amb vel al cap que es van afegir a la comitiva i un gos que ens renyava des del balcó. L’Òscar Muñoz se’n sortia de totes sense deixar el personatge: “Amagueu-vos, que no ens vegi “, deia, com si conegués el gos de cada dia o fent-nos canviar de carrer. 

És un espectacle de 90 minuts, en el que uns bons 70 passen al carrer, aturats al voltant del protagonista fent rotllana o caminant. El text és tan realista i, a poc a poc, es va sentint tan actual, que sembla una adaptació. Però són rigorosament les paraules de Koltès. Penso que és de les perles imprescindibles que s’han fet i que, tot i que l’Òscar és un actor versàtil, còmic quan toca –recordeu que va substituir en Pep Cruz a La Vampira del Raval– penso sincerament que aquest és allò que se’n diu el seu paper. 

El recorregut sol acabar quan el rodamón ens porta al seu refugi, allà on dorm. Allà ens convida a seure i acaba el seu relat d’una manera… màgica. Ho tornaran a fer, segur.