El protagonista de La nit just abans dels boscos és un home, un estranger, que camina pels carrers de París,- una ciutat hostil com podria ser Barcelona-, i necessita desesperadament parlar amb algú i ser escoltat. I aquí aquest algú som nosaltres. L’adaptació de Roberto Romei no només trenca la quarta paret sinó que crea una relació directa entre l’actor i el públic. Fins a tal punt que, sense fer spoilers, a l’acabar l’espectacle són molts els espectadors que es queden (continuen, de fet)  parlant amb Òscar Muñoz.

I com a l’obra original, la verdadera acció ens arriba a través de les paraules. Romei ens presenta el text sense artificis i torna al més primari del teatre: un emissor, un receptor i un missatge. Tot i així aquesta paraula, aquest mot, no ens fereix de la mateixa manera, ja que el director, tot i ser força fidel al text, ha apostat per suavitzar la foscor i potenciar l’humor. El discurs és més vigent que mai i ens és fàcil reconèixer-nos-hi, però aquesta decisió que, per una banda apropa i fa més digerible el monòleg de Koltès pel gran públic (cal recordar que estem davant d’una proposta més aviat off) per l’altre ens trenca el clímax final.

Tot i així el cert és que estem davant d’un muntatge magnífic i atractiu, probablement un dels millors que veurem aquesta temporada. I el principal causant és Òscar Muñoz que broda el personatge, l’humanitza, ens l’apropa i fins i tot sedueix als espectadors. I davant d’això l’únic que podem dir és gràcies. Perquè les paraules de Bernard Marie Koltès són més necessàries que mai.