La nit del peix kiwi, un monòleg en clau de thriller escrit i dirigit per Josep Julien, es pot veure a la Sala Flyhard fins al 19 de juny.  El personatge interpretat per Santi Ricart s’adreça al grup d’espectadors que presumptament ha convocat per engaltar-los la seva confessió. Ja d’entrada adverteix: “No us agradaré”. Després de situar els antecedents, arriba a la nit fatídica en què “la cosa va decidir passar” i ell va prémer l’accelerador camí de l’autodestrucció.

El relat, de molta tensió dramàtica i alhora ric en recessos, permet fondejar en les profunditats de l’abisme identitari d’un actor que d’un dia per l’altre es queda sense feina i sense parella, i se sent empès, com en un rapte de revelació, a donar impuls a una mentida i anar fent-la més i més grossa. Tot i mostrar una genuïna manca d’autocomplaença, el cert és que aquest antiheroi presenta la seva davallada moral com si fos un accident inevitable o un fenomen meteorològic, un llamp que el travessarà per fulminar tot allò que creia ser. Matar un peix kiwi pot ser el primer pas per sumar a la precària identitat de l’actor ‒“un captaire davant el públic”; “la professió va per dins”‒ la condició criminal.

El text, farcit de referències ‒algunes evidents, d’altres encriptades‒ a temes o motius narratius i cinematogràfics ‒ai, aquella música balcànica que ens porta a Kusturica i a la seva boja, libèrrima associació d’idees‒, fa gala també d’una mena de lirisme brut, gairebé lisèrgic, i un humor negre que han esdevingut ja marca de la casa. Té molta gràcia la manera com el personatge al·ludeix més o menys explícitament a alguns col·legues de professió, i també la inserció ‒dins una història del tot fictícia i desenraonada‒ d’algunes anècdotes que semblen procedir d’experiències reals de Ricart o de Julien ‒entre elles, la participació en una famosa sèrie espanyola i els cursos amb un reputat dramaturg britànic‒, i potser també de Pepo Blasco, que s’encarrega aquí de l’ajudantia de direcció.

El peix kiwi esdevé un motiu recurrent que contribueix a cohesionar el text, si més no quant a imatgeria ‒cada cop més agosarada‒, i serveix per descriure la sensació que té el personatge de mantenir-se perillosament fora de l’aigua, viscós i boquejant, encara que es trobi en llocs ‒un bar, un cotxe‒ que són assimilats a peixeres. Val a dir que la metàfora animal és manifesta, deliberada i exhaustiva en aquesta obra de Julien, com ho era també a l’anterior, Bonobo. La fauna de la faula inclou, per exemple, rates que ballen en rotllana i esquadres de mosques que es reparteixen l’aire. A més, entre les descripcions trobem badalls de lleona, un color d’ulls més negre que “el forat del cul d’una pantera negra”, runners que corren com poltres i situacions extremes que fan que al narrador se li posi “cara de rap a la marinera”. Per no parlar del “fossat dels mandrils” de la Plaça Margarida Xirgu. D’altra banda, el caràcter fictici d’aquesta criatura mitològica que és el peix kiwi ve a assenyalar la importància del constructe ficcional, tant en la vida com en el teatre.

Aquest perdedor és interpretat amb carisma i precisió per Santi Ricart, que assumeix la narració com una forma gairebé de reviviscència. Per oferir varietat, l’actor abandona en un moment donat la butaca ‒des d’on narra gairebé tota l’estona‒ i obre la sortida d’emergència del teatre per reproduir una escena que té lloc a la porta d’un bar; en un altre tram de la funció, va fins al vestíbul per retransmetre des de l’extraescena tota una travessa per l’Eixample barceloní. El personatge, que somiqueja en recordar el patetisme d’inventar-se un èxit poc plausible, es va tornant cada cop més salvatge i imprevisible, però sense abandonar mai del tot aquella autoconsciència crítica que el caracteritza i que el pot acabar salvant. Es juga així amb la ironia de mostrar l’intèrpret atrapat en el paper de bon jan; un àngel, al capdavall, que fins i tot quan es fa trampes al solitari ens cau en gràcia. Arribats a l’extrem en què tot sembla perdut, no queda sinó recórrer a una mena de justícia poètica, per més immoral que sigui, i al pensament màgic. En realitat, s’estableix un paral·lelisme entre la pura supervivència a còpia de mentides i el fet de sostenir una funció com a actor, repte que mobilitza una energia furiosa i embogida. En certa manera, allò que el fa reviscolar és la ficció mateixa, on l’actor se sent com un peix (kiwi) dins l’aigua.