A vegades passen coses. I quan passen, aquestes coses, aparentment innòcues, poden desllorigar situacions inesperades que desvien la vida cap a racons inhòspits en una mena d’auto-efecte papallona es diria que impossible però factible. És el que li passa al protagonista de La nit del peix kiwi, el darrer text de Josep Julien que s’ha estrenat a la Sala Flyhart. Un dia, assegut al sofà de casa, es mira l’aquari de 700 euros que li ha regalat a la seva parella i un dels peixos kiwi que l’habiten li retorna la mirada en una espècie d’epifania després de la qual res no tornarà a ser igual.

Julien ha construït un monòleg amb moltes arestes, amb no poques similituds amb el recent Bonovo (estrenat al Temporada Alta i al Nacional a finals de l’any passat) però apostant ara per l’humor i dibuixant amb major profunditat el caràcter central, un actor en decadència. És, igualment, una road movie, molt barcelonina, amb vicissituds molt ben dosificades per mantenir fresca l’atenció del públic durant els més de 90 minuts de duració. El millor del text, però, és la capacitat de l’autor per escalar les situacions fins a extrems que semblen surrealistes però, ben mirats, són perfectament plausibles.

El text és, també, un regal —entre diví i enverinat— per l’actor encarregat d’interpretar-lo. Jo no és, només la longitud de la cosa sinó, sobretot, l’exhaustivitat de situacions pels que transita aquest monòleg. Santi Ricart entoma el repte i se’n surt amb una nota altíssima, fent una autèntica demostració de registres, de versatilitat interpretativa i de taules, guiat per una direcció, del propi Julien, generosa i respectuosa.

A les mans de Ricart, el text adquireix una dimensió extraordinària de forma que autor i actor es retroalimenten per oferir una creació d’un nivell altíssim. Sense mencionar que les dimensions de la Flyhart i les pròpies rèpliques de la peça obliguen a una proximitat en la qual el públic juga un paper clau, afegint a tot plegat un importat component d’eventualitat.

La nit del peix kiwi és un d’aquells casos en què obra, actor i direcció bastarien per deixar un molt bon gust de boca. I, per això, s’agraeix especialment que la proposta vagi més enllà, incorporant una factura tècnica senzilla però efectiva, que suma actius al resultat final i acaba de reblar la seva excel·lència. I això són coses que passen, però no gaire sovint.