Era previsible que un dia o altre l’actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí.

«La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d’aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l’Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l’actor s’hi senti, mai més ben dit, com un peix a l’aigua… o fora de l’aigua, més aviat.

Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa». Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D’aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”.

No gosaria dir què hi ha de Santi Ricart en el relat i què hi ha de Josep Julien. Com a mínim sí que es pot dir que la gènesi del relat parteix de la idea inicial de Santi Ricart i la mirada externa de Josep Julien. Per una banda s’hi entreveu l’amor al teatre d’un actor que s’hi ha dedicat tota la vida i, per una altra, la murrieria de qui signa l’autoria i la capacitat de ser capaç de fer constants girs de guió al llarg de noranta minuts.

Amb un llenguatge precís i d’esmolet, amb frases curtes com punxades, el personatge del relat transporta els espectadors al seu món de ficció, però amarat de realisme, i l’omple d’imatges, de noms de col·legues reals, de referències molt pròximes al mateix barri del Poble Sec o altres barris —els locals de La Confiteria o El Funicular…—, d’una road movie urbana per tot Barcelona —des del carrer Lleida, al Paral·lel, el Passeig de Gràcia o la carretera de les Aigües— saltant des de les entranyes de l’ofici de teatre —amb la convocatòria d’un càsting, després de cinc anys sense trepitjar escenaris, al mateix Teatre Lliure a la sala d’assaig de dalt, per fer «Titus Andrònic» al Grec amb un dels molts director russos convidats pel festival— a una mena de thriller amb un protagonista antiheroi, tant aventurer com entendridor —amb grua municipal inclosa— que treu el cap de la peixera i que aguanta la respiració fins a l’últim alè.

 Hi ha petits retocs, em sembla, en relació a l’estrena de la Sala Flyhard. L’Espai Lliure permet que, en comptes que Santi Ricart esperi els espectadors assegut a l’entrada amb mirada incisiva, arribi a la plaça Margarida Xirgu amb cotxe i il·lumini amb els fars l’interior de l’espai (només la grada A permet aquesta visibilitat). A partir d’aleshores, la seva relació amb els espectadors és directa, honesta i sincera (només hi ha una filera de butaques al mig de la pista i un smart amb la imatge del peix kiwi). A vegades passen coses, diu. I són aquestes coses les que es proposa explicar.

Hi ha moments hilarants que són autèntiques picades d’ullet a la professió —la reestrena de l’Espai Lliure n’estava farcida i això fa que el rebot fos encara més important— però qualla igualment en espectadors que no siguin de l’ofici. Santi Ricart va saltant d’una acció a l’altra i s’emporta els espectadors amb ell fins al punt que és imposible no veure-hi les moltes imatges que relata, com si fossin fotogrames.

Hi ha monòlegs, relats, que miren endins. I hi ha monòlegs, relats, que s’expandeixen cap a fora. «La nit del peix kiwi» és d’aquests últims. Creix i creix i creix i, quan sembla que ja no pugui créixer més, fa un aterratge suau, com en els finals dels millors contes curts.

«La nit del peix kiwi» mostra les aptituds escèniques de Santi Ricart i la seva capacitat per connectar amb els espectadors a partir d’una història que, si no és ben bé la seva, sí que podria ser la de qualsevol actor com ell, engolit per les caramboles imprevisibles i prou conegudes de l’ofici teatral en aquest temps i en aquest país. (…)