Un interessant
espectacle musical que és un apassionat i emotiu homenatge a un dels
personatges del poble humil més singulars de la Barcelona de principis del
segle passat. Les Rambles, el carrer Hospital, la plaça Padró, eren ells llocs
per on habitualment passejava, vestida de forma estrafalaria, aquesta pobre i
bondadosa dona que va perdre l´enteniment en perdre la seva filla quan encara era nena. No està ben clar si va ser en un accident, com s´explica a l´obra o si li
va ser segrestada, com figura a la pel.lícula. En qualsevol cas ella va embogir i
es va refugiar en un món utòpic, cantant cançonetes a qui volia escoltar-la i somiant
que un dia la contractarien per cantar al Liceu. Quan estava en públic era alegra i
desenfadada, això sí, sempre amb preses i sense voler aturar-se més del degut
amb ningú. En arribar a casa, dins la seva feridora soledat, es capficava obsessiva
en les foscors que poblaven la seva ment. Les escenes de quan arriba a la
Rambla són lluminoses i alegres. Les escenes en que ella s´enfonsa dins  casa seva, mortificada per la seva
consciencia, (escenificada en forma d´ella jove, ella mare, personatge que sols ella, ja
vella, veu i escolta), tenen una gran força, si bé cauen al final en una
reiteració (i sobra una escena).

És aquesta la part més interessant de
l´espectacle, a més de la notable banda sonora (Pedro Pardo ), que reuneix amb encert i al llarg de vint temes,
ritmes ben diversos, rumba, cuplet, tango i inclús swing.

Teresa de la Torre composa
una creïble Lolita-La Monyos i Itziar
González li fa un perfecte i dramàtic contrapunt interpretant el personatge
de la Lolita jove i el seu propi fantasma.

Destacat aquest
aspecte, es nota a faltar a nivell de guió uns personatges secundaris més ben dibuixats
i l´ambient sempre bulliciós  de la
Rambla. Cristina Murillo, una jove
actriu amb molta grapa, li dona una especial vida a la florista (treball
d´actriu) a un personatge que a nivell de guió té molt poc cos. La resta de personatges
secundaris deambulen una mica perduts i buscant on agafar-si. Són aspectes que
poden corregir-se, així com vestir (simples aplics), als músics, presents al
llarg de la representació, de manera que visualment quedarien incorporats a
l´escèna i s´enriquiria el conjunt.

Altres encerts són el
d´incloure el fet real del pànic i psicosi de fi de món que va crear el passi
del cometa Halley (1910) i aquest personatge, inventat, del llustre sabates
Lluis, enamorat de la Monyos i que inútilment li fa la cort. El veterà Oscar Más li dona amb encert i ben
matisat, vida i tendresa.

Breu perfil dels protagonistes

Empar López ha portat endavant el
projecte, com es característic en ella, amb una gran il.lusió i afecte. Aconsellem
entrar a la pàgina web del teatre i veure el dossier de l´espectacle, magnífic,
cuidat i ple de detalls. Fet amb especial cura i amor. www.teatredelraval.com.

S´ha rodejat de bons
col.laboradors, Albert López Vivancos,
autor del llibret, és un bon escriptor i dramaturg amb el que ha col.laborat
amb altres ocasions, http://lopezvivancos2.webnode.es.
En Pedro Pardo, autor de la música i
la direcció musical, és un compositor i músic brillant, polifacètic, que ha
aconseguit força popularitat al ser jurat del programa televisiu, Oh, Happy Day!, www.pedropardo.com.

Teresa de la Torre,
que interpreta la Monyos, és una actriu i cantant amb un llarg recorregut,
havent treballat amb Dagoll Dagom a El
Mikado i Mar i Cel, i amb El barber de Sevilla, produït pel
Tricicle al Petit-Liceu. També entre altres treballs va estar al Swenney Todd estrenat al Romea i a Little Night Music, dirigit per Mario
Gas. La seva tessitura lírica al cantar li dona un toc molt interessant al
personatge.

També és llarg i
brillant el recorregut del polifacètic actor i cantant i actor de doblatge Oscar Más. Des dels inicis amb U de Cuc
Teatre (Supertot) i l´històric Marat-Sade, dirigit per Adolfo
Marsillach fins a les seves continuades col.laboracions amb Dagoll Dagom (Mar i Cel, Flor de Nit, Poe, Els Pirates, Oh! Espanya, La memòria dels
Cargols..), El Retaule del Flautista
i múltiples aparicions en programes televisius i al cinema i doblant nombroses
pel.lícules d´animació.  A més
paral.lelament ha desenvolupat la seva carrera com a compositor i cantant. www.oscarmas.com

Cristina Murillo és
una jove i brillant actriu, dotada d´una potent veu i una notable personalitat
escènica, que va estar nominada al premi Broadway World 2011, com a millor
actriu revelació pel seu treball al musical Hoy
no me puedo levantar. (2009-2011). Posteriorment va protagonitzar, Boig per tú (2013), i ha treballat com a
corista en els concerts de Pep Sala.

Itzíar González, actriu, ballarina i
cantant, va començar estudiant dansa i actuació a l´Escola Cocó Comín.
Actualment estudia Teatre Musical a l´Institut del Teatre i forma part de la
banda de música Marasma Zibra.

Destacar també els
músics que interpreten la magnífica banda sonora de Pedro Pardo, Adrià Aguilera Casanovas al piano, Alba Lleixà al violí, Eduard Arribas al contrabaix i
alternant-se Daniel Artacho i Alba Rodriguez a la bateria i a la
percussió.

Recobrar les petites i humanes històries del Xino
i del Raval 

Té molt mèrit
l´esforç d´Empar Lòpez, directora i
ànima del Teatre del Raval i impulsora i directora d´aquest musical, per
recuperar i posar en escena persones i personatges que formen part insoluble de
la historia humana de la ciutat i en especial del barri del Raval (el barri
Xino, el Districte V) i de la Rambla i el Paral.lel, artèries principals del
cor de la ciutat.  Ja en són un seguit
d´espectacles estrenats en aquest escenari que han fet i fan crònica escènica
de la ciutat (La Vampira del Raval, Goodbye Barcelona, que possiblement
retorni, i ara La Moños). Hauriem d´afegir,
La bella Otero, un altre dels muntatges
nascuts a aquest teatre. La ballarina Carolina Otero (1865-1968), famosa com La
Bella Otero, va arribar a ser un dels personatges més destacats de la Belle
Epoque en els cercles artístics i la vida galant Parisenca. Era un personatge
del que es parlava als mercats i pels carrers, popular i admirat, malgrat haver
nascut a Galicia i haver estat famosa a París, desprès d´un breu pas per
Barcelona el 1888, abans de fer-se famosa).

La Monyos, les dites populars i la cançó

Dolors Bonella i Alcázar, la
Lolita-la Monyos, va néixer a Barcelona el 1851 i desprès d´una llarga vida va
morir a l´Hospital Marítim el 1940, desprès de ser acollida a la Casa de la
Caritat, actual Centre de Cultura Contemporània i Museu d´Art Contemporani (Macba).
Va ser tan popular que va donar vida a la dita : “Vas a ser más famosa que la Moños-Seràs més famosa que la Monyos” i
va inspirar la cançó de Vicente Sabater, Recordant
la Moños, a ritme de  xarleston, que
va popularitzar el conegut cantant Rudy Ventura amb el seu conjunt, el 1960 i
que podeu trobar i escoltar facilment a youtube.

La Moños, la pel.lícula  

L´actriu i directora
Mireia Ros la va portar a la pantalla. Ella va fer el guió  i la va dirigir el 1996. La Moños, és una
excel.lent  pel.lícula, molt cuidada en
tots els detalls, que reflexa el personatge des dels ulls de dos nenes que la
segueixen fascinades i que ens transporta a la seva joventut i a l´origen del
seu trauma. La pel.lícula va rebre dues nominacions als premis Goya del 1997,
com a millor direcció novell i millor guió original.

El modista Adolfo
Dominguez va ser el productor de la pel.lícula. Julieta Serrano va interpretar
a La Monyos ja vella i Eufemia Román a la jove Lolita. Carles Sabater
(l´inoblidable cantant de Sau), va interpretar al noi ric i el gran amor de
Lolita. Altres actors i actrius que apareixen a la pel.lícula són Anabel Alonso
que interpreta una vedette ballant a l´estil de Mata-Hari, Carmen de Lirio (en
una breu aparició), a l´igual que la mateixa Mireia Ros, la gran Montserrat
Salvador que interpreta al costat d´un altre gran actor, Carlos Ballesteros,
als pares del personatge que interpreta Carles Sabater… i Pep Guinyol (pocs
anys desprès de fer-se popular entre el públic infantil als inicis de TV-3 amb
el programa Els Peluts i la Càmera Entremaliada i molt abans de ser un  dels personatges fixes de la sèrie La que se avecina). 

Text : Ferran Baile i Llavería, [email protected]