Empar López, directora del Teatre del Raval, ens explicava a
la presentació que la seva àvia li va fer descobrir La Monyos explicant-li com
vestia, com cantava, com n’era de famosa… L’Empar, quan baixava a La Rambla
-vivia a Gràcia- la buscava com si estigués viva: “De petita no em creia
que era morta i pensava que d’un moment a l’altre apareixeria. De gran, em
sembla que, d’alguna manera, la vaig conèixer“. Amb aquesta tendresa,
aquesta fascinació i aquest amor ha dirigit l’espectacle La Monyos, una manera
de retre-li homenatge “ara que dirigeixo un teatre tan aprop d’on ella
vivia“.

Com que sembla que al petit Teatre del Raval li encaixen com
un guant els petits musicals, l’Empar va demanar al seu amic  Albert López Vivancos d’escriure un text per a
musical, amb cançons i paraules sobre La Monyos. I ell mateix va proposar el
compositor Pedro Pardo, amb qui ja havien treballat en ocasions. López Vivancos
es va posar a investigar la poca cosa que hi ha sobre la vida de la Dolors
Bonella i Alcanzar, la Lolita, com li deien. Només se sap, perquè en
parlava a les criatures i perquè ha transcendit oralment, que va perdre una
filla molt petita.

L’autor no s’encalla en la caricatura d’un personatge pintoresc,
embogit pel més insuportable dels dolors, sinó que fa èmfasi en aquest dolor.
De la mateixa manera que veiem La Monyos -esplèndida Teresa de la Torre- cantar
i explicar  les seves fantasies a diversos
personatges, sobretot a la seva amiga florista de la Rambla
(Cristina Murillo) o a un cambrer molt garrepa del Café de la Ópera, la veiem a
casa seva turmentada pels remordiments, sentint veus i convivint amb malsons,
alhora que desolada per l’enyor. El canvi que experimenta en creuar la porta és
brutal, instantani. No se sap gaire més cosa de la Monyos, el poc que es coneix
ja hi és. Potser aquesta poca informació és la culpable que es fa
una mica reiteratiu el canvi d’espai i de comportament. Però hi ha una trentena
de temes musicals excel·lents, de diversos estils, interpretats magníficament en directe per
quatre músics. I això s’ha d’embolcallar! López Vivancos hi ha afegit amb
habilitat alguns cops de ploma de collita pròpia per omplir la història, com
ara un neteja sabates enamorat de la Lolita i el batibull que es va organitzar a la ciutat amb el pas del Cometa Halley,  

Per als que encara recordem la seva història de veu directa
d’algun dels nostres (pares, avis…), l’emoció és inevitable. Em venia al cap
la meva mare, que l’havia conegut personalment -vivien al mateix carrer!-, i que, tot i ser molt petita,
no sempre la feia riure. “Ens deia ‘tinc una nena com tu’, però tots sabíem
que s’havia mort…” També els explicava que cantaria al
Liceu. Quan l’obra parla d’això, se’m va encongir el cor! La Monyos no és un
cabaret alegre, que ningú ho esperi. És un homenatge molt tendre a la poca realitat
que se sap d’una icona de la nostra Barcelona.  És un drama perquè no pot ser una altra cosa, però
un drama nostre, amanit amb un concert dels que se’t fiquen a la pell. I al que
sí que hi ha música molt alegre!

En contra? Se’m fa molt estrany sentir a la Monyos parlar del
Raval. Era el Barri Xino! I mai mai Les Rambles, mai: sempre La Rambla!