La flauta màgica, Variacions Dei Furbi

Mozart va farcir La flauta màgica, la seva darrera òpera, d’encanteris i objectes meravellosos, de criatures irreals, de decorats suggeridors i personatges llegendaris. I, tot plegat, ho va embolcallar amb una partitura tan màgica com la de l’instrument que li dóna títol. El mestre va compondre un cant a l’alegria, a la joia, que ara la Companyia Dei Furbi destil·la i condensa en un espectacle de poc més de seixanta minuts que no només respecta l’essència de l’obra original, sinó que li afegeix noves dosis de fantasia i d’humor. Les Variacions Dei Furbi adapten la gran òpera al teatre de petit format, substitueixen l’orquestra per les veus a capella dels actors-cantants –només sis, per a gairebé una vintena de personatges– i redueix la sobrecàrrega escenogràfica a dos únics elements, un armari i una cortina, que gràcies a l’atmosfèrica il·luminació de David Bofarull es transformen als ulls de l’espectador en boscos llòbrecs, jardins i castells llunyans. Ni tan sols hi apareix la flauta que omple de felicitat tothom que l’escolta, i en canvi, la flauta màgica és perfectament visible i audible, i tant irresistible com la que sona a l’òpera de Mozart. Combinant la veu i el gest, la música i la màscara, Gemma Beltran, directora de Dei Furbi, aconsegueix un espectacle rodó, que no només diverteix l’espectador sinó que el sorprèn a cada escena, que l’endinsa pels terrenys de la imaginació, del somni, com si fos un nen disposat a creure en els contes de fades. Una festa que no convé perdre’s.

Mozart va farcir La flauta màgica, la seva darrera òpera, d’encanteris i objectes meravellosos, de criatures irreals, de decorats suggeridors i personatges llegendaris. I, tot plegat, ho va embolcallar amb una partitura tan màgica com la de l’instrument que li dóna títol. El mestre va compondre un cant a l’alegria, a la joia, que ara la Companyia Dei Furbi destil·la i condensa en un espectacle de poc més de seixanta minuts que no només respecta l’essència de l’obra original, sinó que li afegeix noves dosis de fantasia i d’humor. Les Variacions Dei Furbi adapten la gran òpera al teatre de petit format, substitueixen l’orquestra per les veus a capella dels actors-cantants –només sis, per a gairebé una vintena de personatges– i redueix la sobrecàrrega escenogràfica a dos únics elements, un armari i una cortina, que gràcies a l’atmosfèrica il·luminació de David Bofarull es transformen als ulls de l’espectador en boscos llòbrecs, jardins i castells llunyans. Ni tan sols hi apareix la flauta que omple de felicitat tothom que l’escolta, i en canvi, la flauta màgica és perfectament visible i audible, i tant irresistible com la que sona a l’òpera de Mozart. Combinant la veu i el gest, la música i la màscara, Gemma Beltran, directora de Dei Furbi, aconsegueix un espectacle rodó, que no només diverteix l’espectador sinó que el sorprèn a cada escena, que l’endinsa pels terrenys de la imaginació, del somni, com si fos un nen disposat a creure en els contes de fades. Una festa que no convé perdre’s.

Dei Furbi és una companyia amb una trajectòria brillant molt vinculada des dels seus inicis al teatre de la Commedia dell’Arte, tècnica de la qual Gemma Beltran, la seva directora, n’és especialista i professora. Junts han fet espectacles acurats, frescos i amb un rigorós treball interpretatiu, sobretot gestual i corporal, que sempre han trobat una bona acceptació entre el públic. Aquest cop s’han embrancat en un nou i feliç muntatge basat en La flauta màgica, la coneguda òpera còmica de Mozart, que ells revisiten des d’una òptica nova i lligada a les seves característiques. La música, és clar, n’és una part fonamental, i aquí han tingut l’encert de “fitxar” David Costa, responsable de la direcció musical, que ja havia fet fortuna amb l’aclamadíssima Operetta dels banyolins Cor de Teatre. D’aquesta manera, l’expressivitat marca de la casa, l’efectiva posada en escena i un vestuari evocador i atemporal que pràcticament supleix l’escenografia, es combinen a la perfecció amb la qualitat vocal dels intèrprets, que alternen la part parlada amb la cantada (a capella!). Amb tocs d’humor i un ritme ben compaginat, la darrera proposta dels “furbis” és un deliciós i enjogassat espectacle de petit format, apte i molt recomanable per a tot tipus de públic, que la Seca, molt encertadament, ha tornat a reposar.

La molt lliure versió de 'La flauta màgica' que Dei Furbi ofereix a La Seca-Espai Brossa sorprèn per la seva original dramatúrgia i per la riquesa de registres emprats per a desenvolupar l'essència d'una trama universal. El segell de la companyia de Gemma Beltran està molt present en aquesta nova versió de la revisitadísima obra de Mozart.El muntatge, edificat sobre pilars com el cant 'a cappella', la dansa i el mim, manté sempre l'interès de l'espectador. Els personatges d'aquesta gran ficció simbòlica es dibuixen amb força gràcies a recursos com els de les màscares balineses, un vestidor alusiu al conte i caracteritzacions com les dels negres personatges de capa i espasa. Impacten visualment els moments en què els sis actors / cantants apareixen amb màscares antigàs o indumentàries d'apicultor. Tot està dins del marc d'una minimalista però efectiva posada en escena.La producció ressalta també les intervencions dialogades que desprenen, com tot l'espectacle, una gran càrrega lírica i poètica. En conjunt, Beltran i els seus intèrprets aconsegueixen, lluny de qualsevol idea de fer una versió operística, treure a la llum el gran teatre que hi ha darrere de l'obra. L'esperit de la 'commedia dell'arte' domina aquesta funció per a tots els públics ..Els sis artistes, amb un gran sentit del treball coral, llueixen a les sorts interpretatives, en algun cas amb desdoblaments. Brilla la direcció musical de David Costa i els arranjaments de Paco Viciana. El tenor Toni Vinyals (Tamino) i la més novell però lluminosa Anna Herebia (Pamina) s'acoblen bé com a parella. Joana Estebanell (Reina de la Nit i Papagena) treu petroli dels seus personatges amb un bon nivell vocal. Marc Pujol és un notable Papageno ple de comicitat, Robert González ofereix un inquietant Sarastro i Marc Vilavella s'imposa, sobretot, com Monostatos.

La molt lliure versió de 'La flauta màgica' que Dei Furbi ofereix a La Seca-Espai Brossa sorprèn per la seva original dramatúrgia i per la riquesa de registres emprats per a desenvolupar l'essència d'una trama universal. El segell de la companyia de Gemma Beltran està molt present en aquesta nova versió de la revisitadísima obra de Mozart.El muntatge, edificat sobre pilars com el cant 'a cappella', la dansa i el mim, manté sempre l'interès de l'espectador. Els personatges d'aquesta gran ficció simbòlica es dibuixen amb força gràcies a recursos com els de les màscares balineses, un vestidor alusiu al conte i caracteritzacions com les dels negres personatges de capa i espasa. Impacten visualment els moments en què els sis actors / cantants apareixen amb màscares antigàs o indumentàries d'apicultor. Tot està dins del marc d'una minimalista però efectiva posada en escena.La producció ressalta també les intervencions dialogades que desprenen, com tot l'espectacle, una gran càrrega lírica i poètica. En conjunt, Beltran i els seus intèrprets aconsegueixen, lluny de qualsevol idea de fer una versió operística, treure a la llum el gran teatre que hi ha darrere de l'obra. L'esperit de la 'commedia dell'arte' domina aquesta funció per a tots els públics ..Els sis artistes, amb un gran sentit del treball coral, llueixen a les sorts interpretatives, en algun cas amb desdoblaments. Brilla la direcció musical de David Costa i els arranjaments de Paco Viciana. El tenor Toni Vinyals (Tamino) i la més novell però lluminosa Anna Herebia (Pamina) s'acoblen bé com a parella. Joana Estebanell (Reina de la Nit i Papagena) treu petroli dels seus personatges amb un bon nivell vocal. Marc Pujol és un notable Papageno ple de comicitat, Robert González ofereix un inquietant Sarastro i Marc Vilavella s'imposa, sobretot, com Monostatos.

L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart. La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta. Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d'apicultor —o qui sap si és un vestit protector d'inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s'ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.