La molt lliure versió de ‘La flauta màgica’ que Dei Furbi ofereix a La Seca-Espai Brossa sorprèn per la seva original dramatúrgia i per la riquesa de registres emprats per a desenvolupar l’essència d’una trama universal. El segell de la companyia de Gemma Beltran està molt present en aquesta nova versió de la revisitadísima obra de Mozart.
El muntatge, edificat sobre pilars com el cant ‘a cappella’, la dansa i el mim, manté sempre l’interès de l’espectador. Els personatges d’aquesta gran ficció simbòlica es dibuixen amb força gràcies a recursos com els de les màscares balineses, un vestidor alusiu al conte i caracteritzacions com les dels negres personatges de capa i espasa. Impacten visualment els moments en què els sis actors / cantants apareixen amb màscares antigàs o indumentàries d’apicultor. Tot està dins del marc d’una minimalista però efectiva posada en escena.
La producció ressalta també les intervencions dialogades que desprenen, com tot l’espectacle, una gran càrrega lírica i poètica. En conjunt, Beltran i els seus intèrprets aconsegueixen, lluny de qualsevol idea de fer una versió operística, treure a la llum el gran teatre que hi ha darrere de l’obra. L’esperit de la ‘commedia dell’arte’ domina aquesta funció per a tots els públics ..
Els sis artistes, amb un gran sentit del treball coral, llueixen a les sorts interpretatives, en algun cas amb desdoblaments. Brilla la direcció musical de David Costa i els arranjaments de Paco Viciana. El tenor Toni Vinyals (Tamino) i la més novell però lluminosa Anna Herebia (Pamina) s’acoblen bé com a parella. Joana Estebanell (Reina de la Nit i Papagena) treu petroli dels seus personatges amb un bon nivell vocal. Marc Pujol és un notable Papageno ple de comicitat, Robert González ofereix un inquietant Sarastro i Marc Vilavella s’imposa, sobretot, com Monostatos.