L’historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l’antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d’una òpera tan coneguda i reversionada com ‘La flauta màgica’, de Mozart. La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l’espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l’obra en qüestió el que facin la resta. Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d’apicultor —o qui sap si és un vestit protector d’inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s’ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.