Mozart
va farcir La flauta màgica, la seva darrera òpera, d’encanteris i
objectes meravellosos, de criatures irreals, de decorats suggeridors i
personatges llegendaris. I, tot plegat, ho va embolcallar amb una partitura tan
màgica com la de l’instrument que li dóna títol. El mestre va compondre un cant
a l’alegria, a la joia, que ara la Companyia Dei Furbi destil·la i condensa en
un espectacle de poc més de seixanta minuts que no només respecta l’essència de
l’obra original, sinó que li afegeix noves dosis de fantasia i d’humor. Les Variacions
Dei Furbi adapten la gran òpera al teatre de petit format, substitueixen
l’orquestra per les veus a capella dels actors-cantants –només sis, per
a gairebé una vintena de personatges– i redueix la sobrecàrrega escenogràfica a
dos únics elements, un armari i una cortina, que gràcies a l’atmosfèrica
il·luminació de David Bofarull es transformen als ulls de l’espectador en
boscos llòbrecs, jardins i castells llunyans. Ni tan sols hi apareix la flauta
que omple de felicitat tothom que l’escolta, i en canvi, la flauta màgica és
perfectament visible i audible, i tant irresistible com la que sona a l’òpera
de Mozart.

Combinant la veu i el gest, la música i la màscara,
Gemma Beltran, directora de Dei Furbi, aconsegueix un espectacle rodó, que no
només diverteix l’espectador sinó que el sorprèn a cada escena, que l’endinsa
pels terrenys de la imaginació, del somni, com si fos un nen disposat a creure
en els contes de fades. Una festa que no convé perdre’s.