La Barni Teatre salpa a alta mar buscant la tempesta. La filla del mar juga a l’abisme perquè vol transmetre al públic l’animalitat d’Àgata davant la comoditat hipòcrita de bona part del poble. En realitat, tots han perdut tant, que prefereixen conservar. Pere Martir és la mar: juga amb els mateixos contrastos. Tothom li té reserves i li coneix les malícies, però cap dona sap apartar-se de la seva seducció. Tampoc Mariona ni, poc més tard, la mateixa Àgata. La fatalitat impedeix que mai més l’esperit orgullós de Pere Martir s’estovi com unes llargues i toves onades. La solvència actroral és manifesta El triangle amorós el formen Clara Solé (El despertar de la primavera), Mariona Castillo (Fun home en què Solé feia de protagonista en la joventut, Mares i filles, El temps que no tindrem…) i Toni Viñals (Scaramouche, entre molts d’altres).

Marc Vilavella és fidel a la seva manera d’entendre el usical, a partir de les emocions íntimes i ordint una xarxa espessa entre música, moviment, interpretació i música. La producció és valenta i honesta perquè construeix un musical des de la narració, trencant això sí, l’ordre cronològic, posant la música a escena que ressona com la remor del mar en quasi tot l’espectacle. I jugant a la metatreatalitat quan s’explica una de les escenes crucials en el moment de cobrar la setmanada (i que es descobreixen les baixeses morals i els secrets d’amors perduts). Probablement, una de les majors dificultats i que es trobarà el to amb aquestes primeres funcions amb públic del Grec és que l’animalitat d’Àgata l’allunya de ser prou empàtica amb els espectadors. Sense estimar la seva fragilitat, només veient la seva reacció a les demandes del poble, es pot acabar abraçant les raons dels pescadors que traginen sense heroïcitat les seves vides anònimes i insignificants. Sense l’empatia per a Àgata, l’èpica s’ensorra com com un castell a la platja.

Un dels encerts de l’espectacle pensat per a mitjà/gran format però amb vímets de teatre de proximitat és que els propis actors toquin els instruments, acompanyats de Marc Sambola (Ocaña, reina de las Ramblas, per exemple) (compositor i director musical que figura com un pescador desvagat més, sempre amb la guitarra pel port). L’espai escènic simbòlic té la sorpresa suficient i la versatilitat que demana la posada en escena. Com era d’esperar, la tragèdia final demana un cop d’efect que s’aconsegueix amb la nuesa que respira tota la peça.

El moviment té alts i baixos. Perquè sí que hi ha molt ben marcats els balls de flirteig o de deixar-se endú per part de Mariona i d’Àgata, però es veu tot encara massa estàtic amb un element simbòlic (les cordes) que probablement poden donar molt més joc dramatúrgic. Per exemple, està molt ben trobat quan s’adorna a Àgata com si fus una verge el dia que va aparèixer supervivent a la platja, quan era una criatura. Pero ho ha altres passates en què es traginen les cordes sense massa sentit.

La peça té la vista de mantenir un cert diàleg amb les tragècies rurals que Àngel Guimerà ja va escriure a Terra baixa i Maria Rosa, amb una situació similar. També l’arribada d’Àgata com si fos una persona estranya pot lligar amb el Sol solet del propi Àngel Guimerà. I, és clar, traslladar un text de Guimerà a la mar evoca a l’adaptació de Mar i Cel. Però, en realitat, aquesta peça combrega més amb el to íntim de Maremar, fugint d’elements espectaculars i jugant al màxim amb el treball dels intèrprets a l’escena, sense xarxa.