En plena efervescència “guimeraniana” (perdoneu, segurament m’acabo d’inventar el terme), us recomano la visió de “La filla del mar”, sobre tot si no la vàreu poguer veure al passat Festival Grec, com és el meu cas. I si ja la vareu gaudir, segurament ara encara ho fareu més.

Es bon moment doncs, no solament per revisar aquest clàssic, sinó també el Guimerà de “Terra baixa” que ha adaptat Roger Bernat i que també es pot veure aquests dies; i si m’apureu, l’entretingut programa televisiu d’Àngel LLàcer. Ara ja només ens falta que al Victòria tornem a veure “Mar i cel” o que qualsevol teatre programi “Maria Rosa” i ja ho tindríem tot. Bon moment, doncs, per recordar alguns dels trets del dramaturg, la relació amb el mar, el poder que exerceix sobre alguns dels seus personatges, una atracció irrefrenable que dibuixa bellesa i poesia, però també severa violència, quan el mar expulsa a qui tant l’estima. I bon moment per apreciar el retrat coral de tots els seus personatges que, en petites comunitats (“Terra baixa”, “La filla del mar”…) viuen de les xafarderies envers els altres, de les crítiques o de la no acceptació dels personatges que venen de fora, del mar. Com el cas, aquí, de l’Àgata.

Per tant, quedem que és molt recomanable aquesta revisiò. I més la que ha fet La Barni Teatre, que ha aconseguit no adaptar musicalment i fer el text de Guimerà, sinò a l’inrevès: s’ha fet seu el musical, al seu gust i Guimerà també s’hi ha sentit còmode.

Així doncs, aquí no cal entrar en debats sobre si el teatre català és capaç de fer grans musicals o no, o si som capaços de competir amb la resta, o per què no acaben d’atrapar el gran públic. “La filla del mar” aprova amb solvència tot això i més. Es un gran musical, amb deu personatges ferms, un gran text, una música que no busca que surtis tararejant les cançons (com succeeix a “Mar i cel”) sinó que aquesta acompanyi al relat. Tot surt rodò.

Els personatges estàn molt ben buscats, tots, sense excepció; pràcticament no hi ha ningú que destaqui per sobre dels altres i tots mostren la seva solvència. Es un dels aspectes a destacar, la gran solidesa del conjunt. Es tan important, Àgata, Mariona o Pere Màrtir (de màrtir, res de res), que la resta del petit poble costenc. El ritme del relat també és important i barreja moments d’intensitat dramàtica amb els recursos de la companyia (la congelació de la imatge i unes gotes de sentit de l’humor que relaxen la intensitat)….tots aquests elements, ben barrejats, ofereixen un magnífic espectacle musical que fa passar molt bona estona i obliga a la majoria d’espectadors a posar.se dempeus per aplaudir la magnitud del que acaben de veure.