• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • La dansa de la venjança
  • /
  • Pauses reveladores
CRÍTIQUES
imagen
Jb Defi
PER: Jordi Bordes

VALORACIÓ

8

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

Pauses reveladores

Publicat el: 12 de febrer de 2019

CRÍTiCA: La dansa de la venjança

La dansa de la venjança és directa com un cop  de puny. Situa l’espectador a l’interior d’una sala d’estar on una parella manté un duel  dialèctic. Cauen les màscares. És el quadre més íntim i desesperat de Jordi Casanovas que ha anat flirtejant de la comèdia fantàstica (Wolfenstein, Tetris i City/Simcity), al drama identitari (Vilafranca, per exemple) o el teatre documental (Ruz-Bárcenas) fins a parar en aquest escenari de venjances. Per sobre de tota la resta.

En una obra de gran intensitat, el que marca la profunditat de l’abisme són els silencis. Per això, en aquest drama psicològic que va escriure Jordi Casanovas el 2015 (quan encara la violència contra les dones no era titular als mitjans, tot i que sí que era ben latent a les llars), la duresa dels dos personatges necessita una il·luminació i un espai sonor que encapsulin l’espectador en aquella saleta de família de classe mitjana infeliç. 

Pere Riera tensa les interpretacions de Laia Marull i Pablo Derqui, que evoquen uns personatges complexos. Mitifiquen el passat d’un cap de setmana a Cadaqués i, en canvi, protegeixen el seu fill de l’exparella amb les ungles. La relació, fallida, està carregada de mentides i ferides obertes. Algunes es descobreixen durant el muntatge. Moltes d’altres, probablement, queden latents. El treball de Marull i Derqui ha de ser d’orfebreria, perquè el seu naturalisme en una situació de gran estrès cal dosificar-la molt. Encara més, quan les seves accions estan acompanyades d’uns sons que reforcen la tensió, com si fos un film d’intriga. 

I una llum que va enfosquint i carregant d’ombres els dos personatges. L’obra fa el mateix nus a l’estómac de Paraules encadenades (de Jordi Galceran, 2017). Ara la relació és estrictament de parella i Casanovas sembla respirar el Bergmann més amarg com Escenes d’un matrimoni/ Sarabanda (TNC,2010). La darrera escena, la que tothom imaginava però confia no veure, és d’una duresa visceral. Casanovas, fa un darrer cop de canell per ensenyar que tot tenia un darrer engany, el més cruel. És la manipulació final.

CRÍTIQUES RELACIONADES / La dansa de la venjança

TÍTOL CRÍTiCA: L’última dansa

PER: Núria Sàbat
Núria Sàbat
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: Marull i Derqui es llueixen, dansant amb talent una venjança conjugal molt ben tramada per Casanovas i Riera

PER: Ramon Oliver
Ramon Oliver
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: L’ombra de Medea

PER: Iolanda G. Madariaga
Iolanda G. Madariaga
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: La terra cremada

PER: Francesc Massip
Francesc Massip
VALORACiÓ

9

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: El pes feixuc d’una maleta

PER: Andreu Sotorra
Andreusotorra
VALORACiÓ

9

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: Un producte de temporada…i una mica més

PER: Marc Sabater
Marc Sabater
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat