“Soc un home!” –li crida en Roger amb una
barreja de ràbia i orgull, mentre la Clàudia s’encongeix atemorida davant el
gest amenaçador del seu exmarit. I aquesta afirmació rotunda i feridora ja ho
diu tot: la tensa relació que manté aquesta parella acabada de separar que basa
la felicitat del seu matrimoni en el record d’una estada a Cadaqués i vesteix
el seu trencament de mentides, retrets, infidelitats…

Jordi Casanovas –un dels nostres dramaturgs
més prolífics i exitosos– se centra i ens centra en una de les xacres més
punyents d’una societat que, tot i considerar-se avançada, pròspera i culta, encara
no ha aconseguit erradicar-la. La violència conjugal ens arriba a través de la
trobada d’aquesta parella. Ella ha anat al pis a recollir la roba que encara hi
té, confiada que en Roger no hi serà. Però ell s’hi presenta. Ben aviat
l’encontre amable, educat i civilitzat es tenyeix d’agror fins a desembocar en una
tempesta perfecta. Els retrets, els estira i arronsa, el paternalisme i el
xantatge emergiran amb violència, obligant els protagonistes a dansar un ball frenètic
que evoluciona gradualment cap a un combat que, malgrat l’aparent diferència de
forces, Jordi Casanovas equilibra amb encert tot esquivant pressuposicions i
prediccions.

Laia Marull i Pablo Derqui –dirigits per un
altre conegut i bon dramaturg, Pere Riera– són els ballarins d’aquesta dansa
macabra que no només exigeix tècnica sinó també, i sobretot, l’ànima i la
sensibilitat necessàries per fer brollar aquest garbuix d’emocions i sensacions
que els fan fer passes en diferents direccions. I ambdós despleguen
generosament tots els registres que tenen a l’abast, perquè en les distàncies
curtes, veure’ls el rostre, la mirada, l’expressió d’un gest que sembla
escapar-se sigui tot un privilegi. La veu, en canvi, no sempre troba el seu
punt, i de vegades per massa cridada i d’altres per massa fluixa, acaba
perdent-se.

Marull i Derqui ens fan arribar una tensió,
potenciada pels silencis, que creix progressivament però no linealment ni
unidireccional, sinó evolucionant i centrant el focus alternativament en un i
altre personatge.

L’escenografia, un pis de parella de classe
mitjana, inclou elements simbòlics que prendran significat en un desenllaç que
aconsegueix sorprendre l’espectador.