I com pesa la maleta! L’arrossega la Clàudia, exparella de fa poc del Roger. Ella, convertida en mestressa de casa afeccionada a les classes de pintura i amb antecedents de problemes psiquiàtrics. Ell, un editor que viu del suport dels que l’envolten i que plany els escriptors amb qui tracta i a qui ajuda perquè tots són infeliços i frustrats. El personatge absent és el Pau, el fill de la parella, en custòdia compartida. Els espectadors ja saben que els personatges absents acaben sent, sovint, els més protagonistes.

«La dansa de la venjança» és un trhiller psicològic que l’autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1978) estrena quatre anys després de la seva primera escriptura. I ho fa en un moment que la nafra de l’anomenada violència de gènere forma part de la quotidianitat de la societat actual. No és un text oportunista. És un text testimoni d’un temps i d’un silenci massa llarg.

Però Jordi Casanovas recorre a la seva veta de crear incertesa i intriga i, en aquest cas, no només aguanta la tensió de l’obra entre la parella fins gairebé els últims cinc minuts de l’hora i mitja de la trama sinó que fa que els espectadors canviïn permanentment de parer sobre qui dels dos és el qui té més vots per ser el culpable del trencament de la parella.

Pot semblar que el discurs o la discussió de la parella s’allargassi amb una certa redundància al servei d’un crescendo que, des de l’esperit de rebuig a la violència, provoca paradoxalment la violència rebutjada. Però aquest allargassament és volgut i forma part de la intenció de l’autor de fer entrar els espectadors en la ment —no tant en els actes— dels dos protagonistes en discòrdia. Pot semblar també que l’escàs parament escenogràfic només sigui estètic, però l’escampadissa de pètals —com una catifa floral de Corpus— és també l’esfullament de l’amor que s’ha fos. Pot semblar que la il·luminació de tancament creï un clima de to pujat melodramàtic, però les tenebres i la pluja invisible remarquen l’enfonsament de la parella.

I tot això, esclar, es tradueix en una interpretació que, en el cas del Roger (Pablo Derqui), va de dalt a baix —de la seva posició dominant i positiva a la caiguda als inferns— i en el cas de la Clàudia (Laia Marull), va de baix a dalt —de la seva posició afeblida a la força amagada de la seva intenció venjativa.

«La dansa de la venjança» és d’aquelles obres que no admeten ser desvelades en excés perquè el seu principal valor és la sorpresa final. Un cop (o dos cops) d’efecte molt made in Casanovas amb la complicitat de la direcció de Pere Riera amb rèplica i contrarèplica que acaba arrodonint una representació molt potent que té l’atractiu de tornar a veure l’actor Pablo Derqui en directe i en ple rendiment i l’actriu Laia Marull també en plena maduresa, més escassa als escenaris, debutant joveníssima en teatre el 1993 amb aquell «Roberto Zucco» dirigit per Lluís Pasqual entre les runes de l’antic Palau de l’Agricultura abans de convertir-se en l’actual Teatre Lliure, i després de les molt celebrades intervencions cinematogràfiques que ha protagonitzat. Un tàndem perfecte. (…)