KYLA (fredor)

Lars Noren, l'autor (1944) retrata amb violència la societat sueca, el seu rebuig de l'estrany, de l'altre. El directol Adrià Devant, nascut a Sudàfrica i format a Estocolm ha traduït i adaptat el text i ha fet una direcció impecable. El text és una mostra, unes hores de la vida d'uns joves suecs que rebutgen la inmigració. En unes hores de festa, dos nois suecs van a banyar-se a un llac i a beure cervesa. Els acompanya un company d'origen musulmà que ja aconseguit ser acceptat pels dos suecs. Però el quart és un noi que passava per allà, company de classe, la seva familia l'havia adoptat de Corea quan tenia dos anys. Ell creu en una Suècia molt diferent a la dels dos joves suecs. Ell creu en una altra Suècia, en un altre món, però serà víctima del racisme més cruel dels dos joves suecs. L'espectacle és d'un verisme absolut, d'una gran força, d'una gran veritat. Molt ben interpretat-excel·lents actors- ens fa passar una estona d'angoixa tot i reconeixent que es tracta d'un espectacle important pel seu significat i també per unes interpretacions importants. Sortim pensant que "Kyla" es mereix el reconeixement del públic i a la vegada ens fa mal l'estómac de tanta veritat. Però val la pena veure'l.

Un cop de puny directe a l'estómac, això és Kyla (Fredor). Un espectacle que ens situa davant un tros de realitat tan nua i cruel que espanta, un violent toc d'atenció per a consciències adormides. Lars Norén és el dramaturg suec actual més conegut en les nostres latituds.  Polèmic i aspre, els seus textos són de difícil plasmació escènica. Adrià Devant, com a traductor i director, ha fet una gran feina per fer-nos arribar aquest drama de personatges que, malgrat que l'obra compti més d'una dècada, ens són molt (massa) propers. Tres nois es reuneixen en un bosc per prendre cervesa. Aviat entendrem que  són un clar producte suburbial; famílies trencades, escassos recursos econòmics i fracàs escolar es barregen amb un sentiment desesperat de pertinença a un grup: són suecs. Aquest sentiment estructura el seu paupèrrim pensament ideològic i totes les seves aspiracions. El seu discurs xenòfob i violent deixa veure les esquerdes del modèlic "estat del benestar" suec. Un company d'institut d'origen coreà arriba de camí a la seva festa de graduació. La intolerància, la frustració i els perjudicis es fan del tot patents. Adrià Devant en situa al bell mig del drama en un escenari buit, la resta és obra de les quatre magnífiques interpretacions (Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya i Junyi Sun) que van tensant les cordes sense descans fins portar-nos a l'esglai. Poques vegades una ficció és tan colpidorament real. La grandesa d'aquest espectacle rau en la seva cruesa: no es justifica als personatges però tampoc se'ls jutja.  

Lars Norén torna a Barcelona. Si a 20 de novembre ja va mostrar un terrible Sebastian Bosse, moments abans d'intentar de provocar una sagnia al seu antic institut (Atrium, 2012), ara torna a presentar uns personatges que repudien l'educació perquè el consideren un centre d'amansiment. L'orgull nacional es rebel·la a què se'ls hi posin límits. La lluita de poder i dialèctica entre els tres col·legues de cervesa es fa més complexa quan entra el quart personatge, al que esperaven per atonyinar-lo, només pel fet de ser un noi adoptat coreà. Però ell no és una víctima fràgil, prova de combatre amb la paraula, fins que pot. En aquesta bonica Suècia de postal, amb un sol que llueix i dóna escalf al bosc, apareix la part més fosca i violenta. Els uns pegaran per orgull, els altres per milhomes i un tercer forçat a intervenir-hi. Ningú és innocent. El telèfon mòbil no para de sonar però cap familiar sembla que olori el perill. Cadascú vol contribuir a fer una socetat millor, però parlen de dues estampes antagòniques, irreconciliables. En la que una haurà de vèncer l'altra. En la que una morirà, a peus de l'altra. Molt bon treball actoral. Cop de puny a l'estòmac que convida a fer conversa, sortint del teatre. Hi vagin.