Lars Norén torna a Barcelona. Si a 20 de novembre ja va mostrar un terrible Sebastian Bosse, moments abans d’intentar de provocar una sagnia al seu antic institut (Atrium, 2012), ara torna a presentar uns personatges que repudien l’educació perquè el consideren un centre d’amansiment. L’orgull nacional es rebel·la a què se’ls hi posin límits. La lluita de poder i dialèctica entre els tres col·legues de cervesa es fa més complexa quan entra el quart personatge, al que esperaven per atonyinar-lo, només pel fet de ser un noi adoptat coreà. Però ell no és una víctima fràgil, prova de combatre amb la paraula, fins que pot. En aquesta bonica Suècia de postal, amb un sol que llueix i dóna escalf al bosc, apareix la part més fosca i violenta. Els uns pegaran per orgull, els altres per milhomes i un tercer forçat a intervenir-hi. Ningú és innocent. El telèfon mòbil no para de sonar però cap familiar sembla que olori el perill. Cadascú vol contribuir a fer una socetat millor, però parlen de dues estampes antagòniques, irreconciliables. En la que una haurà de vèncer l’altra. En la que una morirà, a peus de l’altra. Molt bon treball actoral. Cop de puny a l’estòmac que convida a fer conversa, sortint del teatre. Hi vagin.