Kramig

¿Quantes vegades, si mai us heu passejat per atzar per can Dexeus, no us heu trobat a l'ascensor amb visitants que porten els primers regals als nadons acabats d'arribar en aquest món? A la dramaturga, directora i atrevida productora teatral de La Pocket, Marta Buchaca (Barcelona, 1979) de segur que si hagués de fer un d'aquest regals de naixement potser escolliria un Kramig, aquests ossets de peluix de pèl blanc i negre que la cadena sueca d'IKEA ofereix a preu de promoció per uns escassos 3,99 €. ¿Qui s'hi pot resistir a tenir-ne un lot a les prestatgeries de casa —com passa en aquesta dolça llar de la comèdia romàntica «Kramig»— per un preu així? Em permeto aquesta innocent publicitat gratuïta perquè l'autora també ho ha fet —fugint dels absurds prejudicis d'utilitzar les marques— fent un exercici de mimètica lingüística convertint un nom propi en un nom genèric. Espero que a can IKEA no se sentin obligats a compensar aquesta llicència gairebé poètica —gràcies, no es mereixen. Sempre que apareix una comèdia com aquesta de Marta Buchaca —també ha passat per exemple amb la recent «Plaer culpable», de Lara Díez Quintanilla— me la imagino adaptada de seguida a la pantalla —ja sigui la gran, la petita o la de les plataformes, que els temps estan canviant de debò. Segurament que és el desig de viure en un país i una cultura audiovisual normals, però aquest país i aquesta cultura és cada vegada menys normal. Sigui com sigui, l'actriu Anna Moliner i l'actor Biel Duran perfilen una parella que destil·la tendresa, simpatia, amor —¿ai, ai, romàntic?— i que desprenen un ham que, en una sala de proximitat, es fa difícil que no l'agafis per abraçar-t'hi. ¿De què parla «Kramig»? ¿Una altra comèdia sobre el baticor de l'embaràs en una parella o en una opció monoparental? Sí, però no. L'embaràs hi és. Però és més aviat una justificació per explorar els alts i baixos de qualsevol parella i per escampar sal i pebre, sucre morè i cabell d'àngel a parts iguals. A la sensibilitat de l'autora Marta Buchaca per aconseguir que els diàlegs de la parella estirin a poc a poc l'empatia de l'auditori, cal afegir l'encert de la tria actoral on l'actriu Anna Moliner sembla feta a mida per moure's per la corda fluixa de l'humor, els moments d'histrionisme, les manies insubornables, el plor seductor i sempre amb el somriure permanent que es clava com un dard en la seva parella de ficció, l'actor Biel Duran, que sembla també fet a mida igualment per rebre els embats d'ella. Ja ho deien els de Sau: "Nena, estic boig per tu / Em passo els dies / esperant la nit. / Com et puc estimar, / si de mi estàs tan lluny. / Servil i acabat / Boig per tu." Als fans més nostàlgics de Sau, potser el cor els farà bum, bum, quan Anna Moliner i Biel Duran entonen el «Boig per tu» (ep!, que no és un musical!). Si l'autora de la comèdia no s'hagués enamorat de l'ós de peluix i es titulés «Kramig» es podria titular «Boig per tu», posats a manllevar patents d'altri, perquè l'amor —malgrat exigir sempre una cuirassa protectora—, ni que vingui embolcallat amb embaràs inclòs, no té fronteres.

Kramig és una comèdia romàntica de Marta Buchaca, que podeu veure a l’Espai Texas fins al 19 de juliol. L’autora, a banda de sentir-se molt còmoda amb el gènere, no es posa mai estupenda i sap construir personatges molt propers, amb qui els espectadors poden connectar en petits detalls i inquietuds quotidianes. El to de l’obra, lleuger i amable, arrenca somriures i rialles des del primer moment. Un gir inesperat –“la vida té els seus plans”– sacsejarà el públic per després tornar a la situació inicial de desimboltura i ganes de viure. El millor de tot és l’entrega dels dos intèrprets. L’escenografia dissenyada per Sergi Corbera és com una habitació infantil a mig muntar: cubs blancs de l’IKEA i ossos panda de peluix. A les parets, traços llampants de diferents tonalitats remeten a un arc de Sant Martí o una prova de color. També els personatges semblen esbossats a pinzellades, com una suma de trets, expressions i peculiaritats. El Toni (Biel Duran) és un psicòleg que fa tests per a una revista –hi ha algú que es pugui guanyar la vida fent això? –; quant a la Laia (Anna Moliner), no sabem molt bé a què es dedica ni ens importa, perquè l’encant inimitable del personatge –o, més aviat, de l’actriu– compensa qualsevol petit lapsus argumental. Tot i alguns problemes d’incoherència interna, ambdós resulten genuïns i entranyables. L’obra arrenca amb el somriure d’enamorament i tendresa del Toni, que espera pacientment que la Laia acabi de preparar-se per sortir. Es fa evident el tarannà comprensiu i empàtic d’un home que serà caracteritzat després com a ansiós i hipocondríac. Biel Duran té vis còmica, amplitud de registres i una naturalitat que li fa encarar amb gran solvència un tram final difícil de transitar. Per la seva banda, Anna Moliner, capaç de passar en dos segons del plor al riure esclatant –o de la demanda histriònica al retret compungit–, aconsegueix fer-nos empatitzar amb un personatge que li vol posar al seu fill el nom d’un os de peluix de l’IKEA. Hi ha flashbacks ficticis –el de debò arribarà al final, com l’escenificació d’un relat transmès a un tercer, el fill– i escenes basades en els defectes de la parella, en què l’intercanvi de reganys es fa sense amargor: l’amor i l’humor tot ho salven. Funciona molt bé el moment del karaoke, que a Moliner li permet lluir veu i comicitat alhora, així com destaca la projecció escènica de diferents fantasies romàntiques de la protagonista –del tot perjudicada per les comèdies dels anys vuitanta, amb bandes sonores d’allò més icòniques i reconeixibles– entorn d’una proposta de matrimoni amb posta de sol –colors pastel, moviments alentits– i altres escenaris. L’exageració funciona gràcies a un to juganer i autoparòdic, però també hi ha anècdotes i gags que resulten un pèl forçats. El públic connecta fàcilment amb la proposta gràcies a dos carismàtics actors que, esplèndidament dirigits per l’autora, fan una actuació molt lúdica i molt precisa. Del tot receptius a les reaccions de platea, no desatenen en cap moment el vincle creat amb el públic, que, espontani i captivat, riu i s’emociona amb els personatges. A diferència d’obres més ambicioses –com Plaer culpable de Lara Díez Quintanilla, també entorn de les relacions Disney–, Kramig no es caracteritza per la voluntat de trencar esquemes o desmuntar prejudicis. Sense ser exactament feliç, el seu final ofereix un missatge vitalista que ve a restaurar l’ordre emocional. I així és com Marta Buchaca aconsegueix el seu propòsit: fer riure el públic i celebrar l’amor.   Crítica publicada a El Nacional.cat el 19 de juny de 2025

Es pot ser ateu i anar cada dia a missa? I tant, com sí! Som o no som tots plegats un sac ple de contradiccions? Doncs el que cal llavors es portar les contradiccions amb el cap ben alt, i trobar sempre arguments per defensar-les, per molt absurds que els hi puguin semblar aquests arguments a la resta de la humanitat. Començant per la pròpia parella , que tampoc es queda curta a l’hora d’entrar en contradicció amb el seu ideari. Es pot estar en contra del matrimoni com a institució, i alhora morir-te de ganes que el teu xicot s’agenolli un dia davant teu amb un anell de prometatge ficat dins d’un bonic estoig, tot demanant-te que et casis amb ell fins que la mort us separi? Doncs també ,també. I en els protagonistes de la nova comèdia romàntica i generacional adobada amb unes gotetes de ben dosificat drama que ens presenta Marta Buchaca, ,hi trobareu un bon exemple tant d’això, com d’aquella altra premissa segons la qual els pols aparentment oposats estan condemnats a atreure’s . I és que, encara que els personatges de les comèdies romàntiques contemporànies adoptin com és lògic punts de vista i actituds que deixen clar el seu no menys contemporani tarannà generacional, aquest tarannà , aquestes contradiccions i aquesta atracció per allò que sembla justament el més oposat a tu, no deixa en el fons de ser la versió reciclada d’uns arquetips que venen de lluny. De tan lluny, que fins i tot els podríem reconèixer en la Beatriu i el Benedick de la shakespeariana “Molt soroll per res”. Això, per no parlar de les embogides “screwballs” de l’edat d’or de Hollywwod: només cal pensar en la Katherine Hepburn i el Gary Grant de la magistral “Quina fera de nena!”. Però ,evidentment, no cal anar tan lluny. Encara que comparteixi ADN amb tan gloriosos antecedents, bona part de la comèdia romàntica contemporània ha trobat noves formes de connectar amb el públic, tot creant amb ell una mena de complicitat que, en molts casos, passa també per desmuntar la quarta paret ( o posar-te a parlar amb la càmera , quan es tracta d’una ficció filmada) , i adreçar-se directament a aquest públic amb una clara intenció de ficar-te’l a la butxaca (i perdoneu la broma fàcil). Quelcom que implica també omplir el text de referents culturals quotidians , d’aquells que , de fet, són fàcilment identificables no ja pels espectadors que pertanyen a la mateixa generació que els personatges, sinó per a un grapat de generacions anteriors o posteriors. I si ens poséssim a fer inventari, podríem comprovar que la híper-coneguda marca sueca de mobles que té també a la venda els ossets panda dels quals ha extret el seu títol la comèdia de Buchaca, figura en el pòdium referencial, i no m’estranyaria gens que fins i tot ocupés la primera posició. Tant les seves botigues com el seus esperadíssims catàlegs , han nodrit infinitat de monòlegs còmics i diàlegs de comèdia. I fins i tot han il·luminat dramaturgs antisistema tan radicals com el mateix Rodrigo Garcia que un dia, va comprar una pala a IKEA per cavar la seva tomba ( els seguidors de l’escena radical ,ja saben de què parlo). Partint de tot això, Buchaca ha escrit una ben hàbil comèdia romàntica que , per cert, presenta també un punt de connexió amb una altra ben recent comèdia romàntica protagonitzada per personatges generacionalment propers a aquests: com passa alhora a “Plaer culpable”, també aquí hi juga un paper ben important el tema de la paternitat/maternitat, destinat a acabar ensenyant sempre el nas en una relació de parella. L’autora i directora no dubta en tirar mà d’estereotips ben coneguts, tot tenint ben present que , al cap i a la fi, si ens resulten tan coneguts i ens continuen malgrat tot fent gràcia, és perquè ens resulten també d’allò ben creïbles, i fins i tot, podem potser veure’ns una mica ( o un molt) reflectits en ells. Buchaca no dubta tampoc, a l’hora d’introduir en el divertiment un punt d’amargor agredolça , d’aquells que ens recorden que a la vida passen coses que desafien les lleis de la comèdia romàntica. Però que, alhora, la vida segueix el seu trajecte , i en ell hi poden aparèixer nous models de comèdia romàntica. I, per damunt de tot, Buchaca té molt clar que la seva més que correcte i força ben construïda però potser no especialment brillant comèdia brilli de debò, necessita una parella protagonista plena de carisma , i capaç de transmetre química en cadascuna de les seves rèpliques i en cadascun dels seus gestos. I qui pot dubtar que Anna Moliner i Biel Duran formen en aquest sentit una parella gairebé perfecte? La seva sintonia (que arriba al cim quan tots dos es posen a cantar una memorable versió de l’emblemàtic “Boig per tu”), i la seva capacitat per generar empatia fins i tot quan els personatges que interpreten ens mostren els seus racons menys empàtics, es converteixen en el més gran al·licient d’un espectacle diria jo que destinant a tenir una llarga trajectòria.