Es pot ser ateu i anar cada dia a missa? I tant, com sí! Som o no som tots plegats un sac ple de contradiccions? Doncs el que cal llavors es portar les contradiccions amb el cap ben alt, i trobar sempre arguments per defensar-les, per molt absurds que els hi puguin semblar aquests arguments a la resta de la humanitat. Començant per la pròpia parella , que tampoc es queda curta a l’hora d’entrar en contradicció amb el seu ideari.

Es pot estar en contra del matrimoni com a institució, i alhora morir-te de ganes que el teu xicot s’agenolli un dia davant teu amb un anell de prometatge ficat dins d’un bonic estoig, tot demanant-te que et casis amb ell fins que la mort us separi? Doncs també ,també. I en els protagonistes de la nova comèdia romàntica i generacional adobada amb unes gotetes de ben dosificat drama que ens presenta Marta Buchaca, ,hi trobareu un bon exemple tant d’això, com d’aquella altra premissa segons la qual els pols aparentment oposats estan condemnats a atreure’s .

I és que, encara que els personatges de les comèdies romàntiques contemporànies adoptin com és lògic punts de vista i actituds que deixen clar el seu no menys contemporani tarannà generacional, aquest tarannà , aquestes contradiccions i aquesta atracció per allò que sembla justament el més oposat a tu, no deixa en el fons de ser la versió reciclada d’uns arquetips que venen de lluny. De tan lluny, que fins i tot els podríem reconèixer en la Beatriu i el Benedick de la shakespeariana “Molt soroll per res”. Això, per no parlar de les embogides “screwballs” de l’edat d’or de Hollywwod: només cal pensar en la Katherine Hepburn i el Gary Grant de la magistral “Quina fera de nena!”.

Però ,evidentment, no cal anar tan lluny. Encara que comparteixi ADN amb tan gloriosos antecedents, bona part de la comèdia romàntica contemporània ha trobat noves formes de connectar amb el públic, tot creant amb ell una mena de complicitat que, en molts casos, passa també per desmuntar la quarta paret ( o posar-te a parlar amb la càmera , quan es tracta d’una ficció filmada) , i adreçar-se directament a aquest públic amb una clara intenció de ficar-te’l a la butxaca (i perdoneu la broma fàcil). Quelcom que implica també omplir el text de referents culturals quotidians , d’aquells que , de fet, són fàcilment identificables no ja pels espectadors que pertanyen a la mateixa generació que els personatges, sinó per a un grapat de generacions anteriors o posteriors.

I si ens poséssim a fer inventari, podríem comprovar que la híper-coneguda marca sueca de mobles que té també a la venda els ossets panda dels quals ha extret el seu títol la comèdia de Buchaca, figura en el pòdium referencial, i no m’estranyaria gens que fins i tot ocupés la primera posició. Tant les seves botigues com el seus esperadíssims catàlegs , han nodrit infinitat de monòlegs còmics i diàlegs de comèdia. I fins i tot han il·luminat dramaturgs antisistema tan radicals com el mateix Rodrigo Garcia que un dia, va comprar una pala a IKEA per cavar la seva tomba ( els seguidors de l’escena radical ,ja saben de què parlo).

Partint de tot això, Buchaca ha escrit una ben hàbil comèdia romàntica que , per cert, presenta també un punt de connexió amb una altra ben recent comèdia romàntica protagonitzada per personatges generacionalment propers a aquests: com passa alhora a “Plaer culpable”, també aquí hi juga un paper ben important el tema de la paternitat/maternitat, destinat a acabar ensenyant sempre el nas en una relació de parella. L’autora i directora no dubta en tirar mà d’estereotips ben coneguts, tot tenint ben present que , al cap i a la fi, si ens resulten tan coneguts i ens continuen malgrat tot fent gràcia, és perquè ens resulten també d’allò ben creïbles, i fins i tot, podem potser veure’ns una mica ( o un molt) reflectits en ells. Buchaca no dubta tampoc, a l’hora d’introduir en el divertiment un punt d’amargor agredolça , d’aquells que ens recorden que a la vida passen coses que desafien les lleis de la comèdia romàntica. Però que, alhora, la vida segueix el seu trajecte , i en ell hi poden aparèixer nous models de comèdia romàntica.
I, per damunt de tot, Buchaca té molt clar que la seva més que correcte i força ben construïda però potser no especialment brillant comèdia brilli de debò, necessita una parella protagonista plena de carisma , i capaç de transmetre química en cadascuna de les seves rèpliques i en cadascun dels seus gestos. I qui pot dubtar que Anna Moliner i Biel Duran formen en aquest sentit una parella gairebé perfecte? La seva sintonia (que arriba al cim quan tots dos es posen a cantar una memorable versió de l’emblemàtic “Boig per tu”), i la seva capacitat per generar empatia fins i tot quan els personatges que interpreten ens mostren els seus racons menys empàtics, es converteixen en el més gran al·licient d’un espectacle diria jo que destinant a tenir una llarga trajectòria.