Marta Buchaca ha trobat una clau molt agradable per desempallegar-se d’una etapa personal dura. Kramig és una comèdia gens pretensiosa que compleix a bastament amb el que se li demana: Diverteix, distreu, emociona, reconcilia i sorprèn. La química està servida amb dos intèrprets que es passen el focus amb facilitat. Un Biel Duran aixafa parterres del jardí com aquell xicot que diu que la criatura és lletja del cagar a La pell fina. O que, per res del món pensa que li toca fer de pastor un any per vendre’s el ramat a Ovelles. Anna Moliner (You say tomato, Rèquiem for Evita, Els Jocs Florals de Can Prosa), li aconsegueix arrencar el seu costat karaoke. Ai, quin Boig per tu més còmplice.

Laia, davant del seu Toni supersticiós, pessimista i perdedor i psicòleg de pega és una romàntica i egoista perduda. Li agradaria que la seva vida, de moderna feminista empoderada també tingués el seu costat rosa. Què algú l’apartés de la feina com a Oficial y Caballero. La seva Barbie i Kent té un costat sorprenent. Com al film, i a Miss SBarbie, tothom pot rebentar el codi normatiu de bellesa, perfecció i submissió de la nina perfecta. La seva Laia té aquesta feliç contradicció. I no suporta les empipades més de 10 minuts, que tanca amb un somriure i un petó. Res és mecànic. Tot és imprescindible per viure l’etapa que correspongui en aquesta vida immortal que imagina.

La dramaturga, directora (i productora!) repeteix amb una anàlisi de l’amor, com ja havia fet al TNC (A mi no em diguis amor, 2010/11, T6). Ara, se la mira amb menys gravetat, més conscient de la contínua provisionalitat de la vida. El costat tràgic cau com una galleda d’aigua freda. Però, com les empipades de la Laia, dura poca estona i es redimeix amb un gest d’aprovació. El públic celebra alleugerit cada notícia i estirabot. Comenta i aprova sorollosament, com qui està assegut despreocupat al sofà de casa. O com qui fulleja, deixant-se il·lusionar, la guia de l’Ikea.

És cert que el personatge d’ella cau molt més simpàtic perquè no es revelen tant les seves excenticitats: En tot cas, s’assumeixen com una mania passatgera. I que, en el quadre final, hi ha un cant a la llibertat sexual del fill excessivament maniqueista. Se li reconeix la intenció, però no l’opció de tria. Retalls mínims per a una comèdia romàntica que passa bé i que, la petita tesi de l’obra, no és grandiloquent i s’adapta bé a la mandra de dissabte a la tarda. De fet, aquest 31 de maig, a l’hora del passi d’aquesta comèdia, feien per enèsima vegada Pretty Woman, a la tele. El ganxo també es va provar en musical. Kramig és una feliç alternativa per emocionar-se i pensar que l’amor pot als diners, a la mort, a la superficialitat. I això, sense ser revelador de quasi res, és tot un cant a la vida.