Que en un monòleg l’actor o actriu protagonistes són claus, fins i tot més enllà del text, és una evidència. I veient el meravellós espectacle que ofereix Elisabet Casanovas a Kassandra, costa imaginar aquesta dramatúrgia de l’uruguaià Sergio Blanco interpretat per algú més.

D’entrada, quan un llegeix la sinopsi de Kassandra, costa de creure que la proposta de Blanco, que parteix d’un personatge de la mitologia grega anecdòtic i totalment secundari (Casandra) i la trasllada als nostres dies per parlar-nos de drames molt actuals com les guerres, els refugiats o el comerç sexual, pugui quallar. Malgrat que els clàssics ho són precisament perquè els temes que toquen són universals i atemporals, no és gens fàcil “actualitzar” o “contemporitzar” les tragèdies gregues.

Però l’aposta de Kassandra de convertir la sala petita del TNC en un club nocturn (de suggerent nom “Odissea”) té la virtut de ser tan arriscada i passada de voltes que acaba funcionant. Jugant des del principi amb la confusió de no tenir clar si ens parla el personatge mitològic original o una reencarnació en una prostituta transsexual, el monòleg que interpreta brillantment una enèrgica, entregada i creïble Elisabet Casanovas interpel·la directament els espectadors, repartits en la seva majoria en les taules d’aquest club de constants tons vermellosos. I això vol dir que Kassandra ha d’interaccionar constantment, comunicant-se amb una barreja d’anglès macarrònic amb tocs de català i castellà, i amb la dificultat afegida d’improvisar en funció de les respostes i reaccions dels espectadors.

El resultat d’aquesta arriscada funció (dirigida brillantment per un Sergi Belbel que res reconeix enamorat del talent d’Elisabet Casanovas) acaba sent molt meritori: és molt senzill connectar amb la soledat i el drama d’aquesta Kassandra, i les reflexions amb l’actualitat resulten molt potents sense oblidar la crítica i l’humor negre. Senzillament espectacular.