Quanta raó tenia
la Scarlett O’Hara d’ “Allò que el vent s’endugué”, quan , per tal d’evitar
deixar-se aclaparar massa per les cabòries 
del dia d’avui, es deia a ella mateixa allò de “Ja ho pensaré demà.
Decididament, demà serà un altra dia”. 
No és estrany que la Kassandra de Sergio Blanco, aquesta dona/home
acostumada a anar de tragèdia en tragèdia des de fa mil·lenis que ara sobreviu
a base de prostituir-se i de practicar l’estraperlo a nivell casolà, consideri
Scarlett com una de les seves heroïnes , i tingui també la mítica peli que
protagonitza com la seva peli preferida . Això  amb el permís de “Pretty Woman”,que per raons
obvies també ocupa un lloc molt alt en el seu  ranking cinèfil : malgrat tot el que ha viscut
, Kassandra encara pot somiar que algun dia li passi com a la Julia Roberts, i
es trobi un Richard Gere que reuneixi en una sola persona els dos homes de la
seva vida : el germà Héctor amb el qual va viure la màxima expressió de l’amor
romàntic, i l’enemic rei  Agamèmnon qui
li va fer viure com a esclava  la màxima
expressió de l’amor passional amb moooolt sexe de per mig.

Esclar que – i
tornant a la Scarlett- dir-te a tu mateixa que demà serà un altre dia amb
l’optimista esperança que serà un dia molt millor resulta una mica feixuc, quan
tens poders endevinatoris que et permeten veure que el que t’espera demà ,
potser serà encara més fumut que el que has viscut avui. I què pots fer, quan
saps que el teu nou destí és viure una nova tragèdia, però que malgrat tot , no
pots deixar de viure-la perquè és l’únic destí que tens? Endevinar les coses:  com és ben sabut aquesta ha estat des de
sempre la maledicció patida per Kassandra. Ella veu el futur. I això ha portat
a que fins i tot en la seva estimada Troia sovint la gent li hagi  girat l’esquena i l’hagi tractat de boja. A
ningú li agrada que li pronostiquin segons quines coses. Ningú va a que li
llegeixin el tarot per a que li donin males noticies: això la Kassandra ( que a
l’hora de guanyar-se la vida, ara també llença les cartes) ho ha acabat
aprenent amb el temps, com ens demostrarà al llarg de la vetllada que passarem
amb ella al Club Odyssey. Així es diu el local que Sergi Belbel ha preparat per
a ella. I tal i com el descriu l’autor Sergio Blanco, aquest club pertany a aquella
mena de locals que només et pots trobar a les zones portuàries ( com la
Kassandra és molt mediterrània , cal suposar que mai s’ha apartat massa del
mar)  més marginals.

La Kassandra, per
molt lligada a les gran tragèdies gregues que estigui – tot i que cap dels
grans clàssics es va dignar a escriure l’obra que la convertís en protagonista
; ella es va tenir que conformar molt a desgrat seu  amb fer sempre  de secundària esbojarrada – , ens parlarà tota
l’estona en anglès. Un anglès prou primari, prou macarrònic, com per a que tots
puguem seguir les seves paraules sense perdre’ns . Però és que l’anglès no és
solament l’idioma universal pel que fa al món dels grans negocis o la gran
cultura: també ho és pel que fa al món de la misèria i al món dels refugiats i
les refugiades; al món de totes aquelles persones que sobreviuen venent el que
tenen (  i sovint, només tenen el seu
cos) i el que no tenen al primer desconegut que se’ls apropi: l’anglès és la
llengua oficial de l’intercanvi universal.  I el magnífic autor de “Tebas Land” ( que com
sabeu és uruguaià d’origen però resident en territori francès ) ha volgut que
la seva heroïna amb sexe d’heroi ( de moment, el pressupost no dona per a una
operació de canvi de sexe) s’expressi en aquesta llengua que ni ell mateix
domina. Una forma notable d’assenyalar encara més la condició que li ha tocat
assumir a Kassandra, dona amb cos encara mig d’home , filla de reis
reconvertida en esclava sexual , endevina condemnada a endevinar que el taxi
que és a punt d’agafar li costarà la vida i , alhora, condemnada a agafar-lo
per tal de sobreviure, i addicta a aquella cançó d’ABBA ( la millor mai feta
pel grup suec) el títol del qual és també una premonició del seu destí: el
guanyador, s’ho emporta tot. Així ha estat sempre. I sembla ser que així
seguirà sent. Al perdedor, ni aigua . Si 
té set, que s’espavili com pugui. Quelcom que no pots oblidar encara que
et posis careta de Bugs Bunny: la Kassandra, que no sap el que significa tenir
sort, sent també devoció pel conill de la sort .

El cas és que
Blanco va crear fa ara deu anys per a la seva Kassandra un monòleg amb els seus
punts interactius amb el públic que , a més a més de demostrar el pes que els
grans mites clàssics amb arrels gregues té a la seva obra ( només cal pensar en
l’Édip de “Tebas Land” o el Narcís de “La ira de Narciso”) demostra també
l’equilibri amb el qual sap moure’s pel terreny de la tragèdia presentada amb
un format en el que hi té també cabuda l’humor, encara que aquest ens mostri la
seva cara més patètica i punyent . Un equilibri que a Sergi Belbel li costa una
mica més de mantenir en el seu vistós, brillant, decididament engrescador ,però
també decididament desnivellat muntatge de l’obra. . Ja sabeu com és Belbel: la
seva feblesa per la comèdia  és tan
coneguda com la seva habilitat per dominar tots els ressorts d’aquest gènere .
I aquí ho torna a demostrar , creant un espectacle que embolcalla al públic des
del mateix moment en que aquest traspassa les portes del club Odyssey per
trobar-se dins a una Kassandra funcionant ja amb tota la marxa que sap donar-li
Elisabet Casanovas, que és molta i molt bona. 
Casanovas – que ja ens havia demostrat abans ser una comediant de
primera, i que aquí té ocasió de corroborar-ho de forma aclaparadora- no perd
aquesta marxa ni per un segon: la seva és una interpretació d’aquelles que fan
que una jove promesa sigui vista ja com un talent consagrat; una interpretació
vibrant, enèrgica, burleta quan cal, plena també quan fa falta d’aquella
ingènua tendresa que encara sobreviu dins Kassandra malgrat tot el viscut, capaç
d’estar creat constantment complicitat amb el públic. Una interpretació que
respon perfectament al que Belbel vol transmetre amb la seva concepció del
text. El problema és que aquesta concepció del text, acaba sent irremeiablement
arrossegada per l’aspecte més festiu de la proposta. Les llàgrimes, el dolor,
el tràgic destí de Kassandra, s’acaben convertint així en elements tirant a
secundaris. I acaben desvirtuant de forma específica un final que al club
Odyssey de Belbel agafa aires apoteòsicament distesos. Tant, que corres el
perill d’acabar oblidant  cap a on es
dirigeix Kassandra quan agafa el taxi que portava estona esperant.