Hi ha obres, sobretot
narratives i dramàtiques, que periòdicament són revisitades. De ben segur que des
de diferents perspectives, intencions o interessos, però conservant-ne l’esperit,
l’essència que ens hi fa tornar reiteradament. Una d’elles és La senyoreta Júlia, la coneguda obra
d’August Strindberg que va ser un autèntic revulsiu per a la seva època.

Des d’aleshores, i un
cop superat el daltabaix, se n’han fet tota mena de muntatges: des dels que han
optat per incidir en el conflicte psicològic als que n’han remarcat la crítica
social; versions absolutament fidels a l’obra original i propostes que l’han
transgredit a cor què vols… És el que sol succeir amb les que han
passat a ser anomenades «clàssiques» o que estan a punt de ser-ho.

I fa pocs dies, a l’escenari
d’El Canal –dins la Connexió Iberoamèrica programada pel Temporada Alta–, en
vam poder veure una nova mostra de la mà d’una creadora tan singular com
Christiane Jatahy. La seva Julia –així,
sense atributs– és fruit d’un interessantíssim treball de recerca i
d’investigació que busca la simbiosi entre el cinema i el teatre, a fi de
trobar una nova dimensió escènica en què combinant la gravació (en directe i en
diferit) i la representació s’obtinguin les diferents cares d’una imatge, escena
o acció. Tècnicament som, doncs, davant d’un treball fascinant i engrescador
que convida a seguir investigant en aquest camp. Ara bé, aquesta Julia adolescent, capriciosa i confosa,
però prou forta per rebel·lar-se contra el destí a què l’havia abocat el seu
autor, també és fruit del brillant treball –obviem algun petit grinyol–d’una
jove i vitalista actriu (Julia Bernat) capaç d’establir amb el públic una
complicitat tan curiosa com seductora. Al seu costat, Rodrigo dos Santos, és
l’ambiciós xofer negre que enamorant la filla de l’amo vol trobar la plataforma
que el farà canviar d’estatus.

Aquestes llicències i
l’actualització, visible en tots els àmbits, permeten dibuixar un paral·lelisme
entre l’obra i la realitat sociopolítica del Brasil actual, on la diferència de
classes encara és molt evident.

Però l’ànima inquieta
i trencadora de Jatahy no pot aturar-se aquí. I ara ja no es tracta només de esquinçar
la quarta paret ni de recórrer al teatre dins el teatre, sinó de fer miques els
paràmetres que diferencien la realitat de la ficció; els personatges dels
intèrprets… dels principis que, bàsicament i tradicionalment defineixen, o
definien, el teatre. Tota una gosadia que hauria de crear escola.