La directora Christiane Jatahy transforma el text implacable de Strindberg (La senyoreta Júlia) i li amplia el camp de mirades. Així, l’espectador pott veure com la ficció es desdobla amb la realitat; com la càmera retransmet a vegades, i altres, símplement projecta el que es va editar fa uns anys. Dota d’independència els actors i els tècnics davant de la seva funció de personatges o de cameraman. L’acció, el conflicte, és el mateix. Si ja deuria provocar en l’època pujar a escena una relació amorosa entre la filla de família benestant amb el criat jove de torn, ara encara és més insultant pensar que aquesta situació se segueix reproduint en ple segle XXI. Però no és aquest el principal motiu de la peça. Jatahy  busca  ampliar el camp de mirades, de punts de vista, de “culpables” d’una acció amb poques opcions a desfer: Han de fugir aquesta parella que sempre la societat la marcarà, o fer veure que no ha passat res i refer la situació, per molt dolorós que sigui?

Strindberg va optar per una opció tràgica. Si la mare s’ha suïcidat i ha volgut cremar la casa en la infància de la nena, ara aquesta repetirà la falsa solució de treure’s la vida. Jatahy, en canvi, permet que els actors es rebel·lin. I plantegin a l’espectador una altra sortida. En ple segle XXI, caldria trobar alguna altra sortida més vàlida. La societat l’hauria d’acceptar. El treball de càmera no molesta i aporta els primers plans, així com contraplans i diferents matisos d’una escena reproduïda per triplicat (en dues pantalles i en directe). Sembla convidar a que cadascú triï la que prefereixi per confeccinar la seva pròpia història.