Una senyoreta Júlia brasilera i innovadora

El millor teatre és aquell que combina en un equilibri excels tradició i modernitat. Júlia de Christiane Jatahy és això, d’una banda la peça d’Strindberg origen de la versió d’una altra una estètica que comprèn el nostre temps. Strindberg posava damunt la taula un nou tipus humà generat a partir del desenvolupament capitalista, el personatge amb voluntat d’ascens social i sense escrúpols que no té altre desig de ser aquell que veu en el cim social. El seu criat, que no estima a la senyoreta Júlia sinó que la vol com a plataforma per iniciar aquest ascens social, no té cap intenció revolucionària, no vol canviar el món sinó que vol enriquir-se.

L’aportació de Jatahy és d’una banda estètica. La introducció del vídeo, permet la conducció de la mirada de l’espectador, com fa el cinema, envers allò que vol ser destacat de cada escena. Permet, per exemple, el primer pla. La manera en que es disposa la combinació del dos llenguatges, teatral i cinematogràfic, va doncs al fons sense preocupar-se per mantenir la il·lusió de la ficció, donant per descomptat el coneixement per part del públic de la història original.

L’altra gran aportació de Christiane Jatahy és la nacionalització de la peça. El teatre universal de debò ho és perquè pot fer-se nacional. La versió de Jatahy és brasilera: el criat ha de ser negre perquè a tota Amèrica el color de la pell marca la classe social. D’aquesta manera fa participar la seva versió del debat present al Brasil sobre la il·lusió d’un creixement econòmic que no ha tingut cap repercussió en el millorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la seva població.

Gran teatre. Temporada Alta es continua reivindicant com una finestra oberta al món.