Desprès de les aclaparadores i shakesperianes “Tragèdies romanes” vistes al passat Grec, aqui tenim una nova fita en el terreny dels espectacles que exploren la relació entre imatge virtual filmada i acció teatral en directe. amb una perspectiva que va molt més enllà del pur virtuosisme tècnic. La directora brasilera Christiane Jatahy, no es limita a crear un potentissim diàleg entre aquesta realitat de l’acció que es produeix a l’escenari i la que veiem projectade en pantalla; també visualitza la paradoxa de les imatges filmades  des de diferents angles que, teòricament, ens monstren una mateixa escena. Però que, en realitat, corresponen a “takes” totalment diferents d’aquesta escena.De fet, es diria de Jatahy utilitza a l’anti heroïna de Strindberg per recordar-nos que els límits de la representaciò escènica que intenta transmetre realitat en estat pur, són tan rotunds com els límits de la imatge filmada que preten haver captat la realitat en primer pla, D’altra banda, la directora  té la gosadia de trencar en el tram final del muntatge ( el més valent, i també el més discutit) la identificació entre els personatges i els seus actors: si la Julia de Strindberg, malgrat la seva confusa ràbia, acaba acceptant un suïcidi – claudicació, l’actriu de Jatahy, es revela  contra el text, i deixa en les nostres mans el poder de decidir quin final li escau més al personatge.