Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d’aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M’exalta el nou i m’enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). (…)

Per a aquesta adaptació, novament minimalista de l’obra d’August Strindberg —com ja passava amb «Nora»— la companyia ha reduït i sintetitzat encara més l’acció centrada en la turmentada i imprevista relació de la parella protagonista. Dels 85 minuts previstos inicialment, el muntatge ha quedat reduït a 65 minuts. Clavats. La reducció no li fap cap mal. Ben al contrari. Són els suficients per fer el retrat que es vol del remolí personal en què es troba Júlia i, a més, per continuar jugant amb la interacció de la interpretació amb imatges de la pel·lícula d’Strindberg fusionades amb imatges noves i imatges en directe de la pròpia actuació.

És aquesta combinació de registres el que caracteritza aquest segona proposta de la Trilogia de la Imperfecció perquè hi ha encara més fusió d’imatges i temps real, veu de fons i veu real o narració de la infància de Jean o Júlia anant a buscar aquells fragments de la pel·lícula en blanc i negre que les recrea.

L’actriu Patrícia Mendoza protagonitza el muntatge en el paper de Júlia, fent una Júlia estèticament de vestuari i reaccions contemporanis, potser fins i tot es podria pensar que lluny de qualsevol caràcter femení actual, però en realitat encara més habitual del que la lluita per la igualtat de la dona voldria haver aconseguit. Les estadístiques socials desvelen que hi ha cada vegada més Júlies sorgides del “princesam” rosa adolescent que no se’n desprèn ni en l’adolescència ni en la maduresa.

L’actor Jordi Llordella fa de Jean, menys dominador i diria que a vegades més dominat del que el mateix clàssic ha reflectit al llarg del temps, tant en teatre com en cinema. De «La senyoreta Júlia» es recorda —és una anècdota si es vol però també el simbolisme del jou per classe social al qual ell està sotmès— la seva obsessió per enllustrar les botes de l’amo, unes botes que aquí no hi són materialment i que només s’esmenten una vegada.

A l’actriu Mireia Trias li queda el tercer paper del triangle, el de la serventa Kristina, que l’adaptació ha deixat en un segon pla, més com a observadora que no pas com a víctima amb la pèrdua de Jean de la bogeria idíl·lica entre ell i Júlia. Si en el clàssic, Kristina està a l’abast del capritx de Jean i de les ordrés de Júlia, aquí, la seva principal missió se centra en el funcionament del recurs cinematogràfic i, com deia, s’impregna així de la mirada observadora a través de l’ull de la càmera que reprodueix els primers plans en directe de Jean o de Júlia. (…)