De totes les
versions cinematogràfiques ( la més recent i no massa encertada, la va dirirgir
el 2014 Liv Ullmannm amb Jessica Chastain i Colin Farrell)  que s’han filmat partint de l’obra d’August
Strindberg “La senyoreta Júlia “, la més reeixida, la més
creativa parlant en termes cinematogràfics i la que millor captura totes les
complexitats de l’original, continua sent la que va filmar Alf Sjöberg l’any
1951. No és doncs estrany, i sí un notable encert, que en la seva proposta al
voltant de la peça de Strindberg- el segon lliurament de la seva Trilogia de la
Imperfecció – , Raimon Molins recorri amb freqüència a les imatges d’aquella
pel·lícula que li donava presència física a personatges que en el text original
no es corporitzen mai. Que en feia també una notable us dels “flashbacks”
encarregats de reconstruir els records d’infantesa de  Júlia i del seu criat Jean ( uns records que
utilitzava també de forma admirable el muntatge de Christiane Jatahy, tan ple
de tafaneres càmeres de vídeo com aquest mateix) . I que fugia de la cuina com
a escenari únic de l’original per tal d’obrir-se a tots els racons de la mansió
familiar de la senyoreta,  i del paisatge
natural que l’envolta.

Molins transforma en cuina oberta a l’exterior
els elements escenogràfics  impecablement
blancs que ja formaven part de l’arquitectura visual de “Nora” , que
constitueixen un altre element aglutinador de la trilogia, i que un cop més,
tornen a ser utilitzats de forma notable . I torna a crear un sovint  brillant diàleg amb la imatge virtual. En
aquest cas- com ha quedat apuntat ja- fen us tant del que capta en directe  la càmera manipulada per la criada Kristina
(  gairebé sempre fent d’observadora
“voyeurista” d’una escena en la qual s’està jugant també el seu futur), com del
que arriba des del passat en blanc i negre , i es fon amb els gestos que els
personatges reprodueixen en el present tot exercint d’espectadors d’ells
mateixos.

I malgrat tot, i malgrat comptar amb una
excel·lent Patrícia Mendoza oberta a explorar totes les possibilitats cap a les
que apunta el seu personatge, i amb un Jordi Llordella disposat a seguir-li el
joc, aquesta “Júlia “ s’acaba quedant també una mica a mig camí. I demostra (
com ja passava una mica a “Nora”) funcionar millor pel que fa al seu embolcall
visual, que pel que fa a la construcció d’una dramatúrgia prou sòlida com per
suportar sense perdre massa la seva essència  la reducció a que és sotmès  aquest text pel qual es projecten
constantment els fantasmes de l’autor (cal recordar que Strindberg era fill
d’una criada, i que el seu matrimoni amb una dona de molt bona família es
trobava llavors en ple procés de dramàtica dissolució).

En el cèlebre i molt ple de conceptes teòrics pròleg
a la seva obra escrit per  Strindberg ,
l’autor afirmava que els seus personatges eren “caràcters moderns que viuen en
una època més vertiginosament histèrica que les anteriors, i als qual he
dibuixat vacil·lants, estripats, amb una barreja entre allò nou i allò vell”.
Personatges ,doncs ,ben representatius d’aquella multiplicitat  de motius i comportaments que Strindberg veia
com l’element fonamental del seu teatre naturalista, enfrontat a aquell altre
teatre en el qual una única motivació sembla guiar de forma simplificada en
excés  el comportament dels
protagonistes. Influït també per les idees darwinistes, Strindberg entenia la
trobada entre Júlia i Jean com una mena de combat evolutiu a vida o mort. I a
l’obra, aquest combat està marcat pels constants avanços i retrocessos . Som a
la nit de Sant Joan, l’alcohol i el desig ho impregnen tot, els cossos es
lliuren a la dansa frenètica que pot portar per moments a un miratge que
esborri la diferència de classes, l’educació repressora es barreja amb les
ànsies de transgressió, el desig de llibertat i l’ambició  pot fins i tot fer-li oblidar a l’esclau la
seva condició ( tot i que n’haurà prou amb el soroll d’una campaneta per a que
la torni a recordar ) , i la dialèctica entre dominació i humiliació , pot fer
que el desig de mort acabi imposant la seva llei.

Però Molins, no acaba de trobar-li el punt a
la multiplicitat strindbergiana. En lloc de mostrar-nos la dansa sensual entre
Jean i aquesta Júlia que , en paraules de la criada de la casa, sembla més boja
que mai -el (des)equilibri mental de la senyoreta, plana sempre damunt l’escenari-
ens ofereix una coreografia supèrflua entre Kristina i Júlia . En lloc de
mostrar-nos el desig brutal que ho galvanitza tot, ens mostra un joc eròtic un
xic massa innocu. En lloc de fer-nos viure de ple la tensa dicotomia d’aquesta
senyoreta que ha rebut unes consignes educatives radicalment oposades per part
de la mare i per part del pare i que es mou entre el desig de supervivència
emocional  i el desig d’autodestrucció,
en mostra el que per moments sembla una senyoreta una mica frívola que ha
sortit de festa despreocupadament  ,
i  les reaccions de la qual un cop ha passat
pel llit del criat, no acaben d’entendre’s massa. Això, malgrat les ambicions
amb les quals s’ha plantejat aquesta proposta, estimulant en molts aspectes,
però un xic insatisfactòria en el seu conjunt.