Segona estació de la trilogia de la imperfecció. La càmera es mou molt menys que a Nora però genera intrigants plànols amb una finestra, que tant pot semblar la natura (cap enfora) com una reixa de gàbia (cap endins). En aquesta segona estació de personatges femenins en rebel·lió, a més, cobra un pes immens el fons de la peça. L’ombra de Kristina (Mireia Trias) esdevé la veu de la moral, una consciència que fa torçar el genoll al jove més ambiciós i a la nena més capriciosa. Jordi Llordella és un Jan, que es deixa atrapar per la noia de la casa i que, només la dominarà a mitges, en el seu somni curt fantasiós (en la versió també de live cinema de Christiane Jatahy, a Julia, l’agent de seguretat forçava la nena d’Ipanema amb molta més ferocitat). Per últim, Patricia Mendoza és una Júlia molt irresponsable, que li agrada jugar, flirteja amb el rol d’amo i dominat. A la cuina, a la revetlla de Sant Joan i, potser, al llit. L’actriu mostra un to molt juganer, ingenu, i finalment destrossat. Però amb una solvència que s’agraeix. Hi ha suficient maduresa per defensar el personatge també en les situacions incòmodes. Sedueix perseguint amb la mirada els ulls del Jan amb una boca mig oberta de desig.

La concentració d’actors ve compensada per una interessant fusió d’imatges: les que es projecten en el set o amb un punt de vista antagónic a l’espectador) amb les d’un film que basteix perfectament la trama, amb una estètica romàntica, més pròxima a l’escriptura d’Strindberg. Amb menys moviment de càmera, aconsegueixen un recurs fílmic molt suggerent. Com en la versio de Julio Manrique la pantalla trasllada, al final al jardí on cal imaginar el desenllaç tràgic (Grec, 2012). Potser la major dificultat d’aquesta peça (és una opció vàlida que l’ombra de la moral qüestioni la situació de Julia i Jan) és transmetre una idea que faci repensar la situació dels personatges als espectadors. La crueltat, el desengany, el domini semblen més fruit del destí que d el’ambició. Potser un recurs hagués pogut ser introduir el pensament d’Strindberg en què es venjava de les dones en la seva escriptura però depenia de les seves musses fins a l’extrem, en la vida real, com relata la biografia de Jordi Guinart (Funambulista, 2016).