August Strindberg no va ser un home ple de joia i vitalitat. Esquizofrènic, amb mania persecutòria i amb fortes crisis psicòtiques. No és d’estranyar que la seva obra transmeti desolació, desesperació i un sentiment tràgic que persegueix tots els seus personatges. A més a més, afegim que no és que tingués una relació molt sana amb les dones. Els tenia por i, conseqüentment, era un misogin de manual. Tot això es volca en la probablement obra més cèlebre, Fröken Julie, en català La senyoreta Júlia. El teatre expressionista fuig del naturalisme per crear una sèrie de personatges torturats, amb grans ombres del passat, on la simbologia interromp la linealitat del relat, afegint noves capes de subjectivitat. No és un teatre fàcil. Però és un teatre ric. I en aquest corrent Raimon Molins sembla moure’s a gust. Acaba de reestrenar Júlia, una adaptació el clàssic de Strindberg a la Sala Atrium. No va ser fàcil seguir l’obra.

Molins i la seva companyia expliquen la història de Júlia i Jean, la jove filla d’un comte i el seu servent. I ho fan hibridant cinema, vídeo i teatre. No és la primera vegada que algú opta per donar profunditat a la història a través del cinema perquè ja ho havia fet la brasilera Christiane Jatahy amb la seva companyia Vértice de Teatro. En l’obra de Molins es relacionen les imatges de la pel·lícula Fröken Julie d’Alf Sjöberg, estrenada l’any 1951, amb els diàlegs i els moviments dels intèrprets. Aquesta relació funciona molt bé quan els personatges expliquen els seus flashbacks i veiem com es mostra l’escena filmada. L’aquí i l’abans en un mateix pla. D’altres vegades les imatges projectades funcionen com a recurs per emfatitzar conflictes i obsessions dels personatges. Però la gran aportació és sens dubte l’ús de la càmera, la filmació en directe de l’obra. La planificació de Molins en aquest sentit és complexa, però no hi ha cap pla que falli, tots sumen i ens aporten un punt subjectiu dels personatges que els fa encara més rics. No hi ha cap racó, per més parets que hi hagin que es puguin escapar de la mirada del voyeur. Nosaltres, com a públic, som aquesta societat repressora que busca sempre mirar pel forat del pany per veure les intimitats més decadents de les cases. I si afegim que l’encarregada de moure la càmera i de decidir el que veiem i el que no és Christine, la criada abnegada que tracta de mantenir una relació amb el Jean, tot pren un sentit encara més pervers.

La proposta estètica, la posada en escena de Molins és captivadora i se segueix bé. Mentrestant els símbols ja coneguts de l’obra original, les botes del comte, l’ocell o la maleta, apareixen amb més o menys rellevància. Precisament l’abundància de símbols, metàfores o coreografies em despista i m’abstreu de la realitat del relat. De fet, aquí està la clau. Tot i que té un inici senzill, de presentació de personatges i situacions, a poc a poc, a mesura que les intencions seductores d’uns i altres es van enredant, l’estranyesa es va apoderant del relat. Els personatges no parlen clar, amaguen les intencions amb metàfores i jocs de paraules. L’adaptació dramatúrgica de Raimon Molins s’hi recrea en excés i després hi afegeix moviments, balls i fins i tot, un moment de rebobinar, que tot junt genera molta confusió.

Al fons de la història està la relació de poder entre classes socials, la senyoreta de classe benestant per sobre del servent amb ambicions, però també i molt clar, el poder de l’home sobre de la dona. Però la senyoreta Júlia no és una víctima, no més del que ho és Jean. La manipulació és d’un sobre l’altre i viceversa, com la dominació. Així passem d’un moment on veiem una Júlia sotmesa a la passió pel Jean a una Júlia furiosa o a un Jean apocat i distant a un assetjador, que simula colpejar la seva mestressa com si fos un boxador professional. La contradicció entre l’amor i l’odi, entre el present més tràgic al futur més il·lusionant. Tot en una Nit de Sant Joan. I sense redempció per cap dels dos personatges. Què han de fer sinó “torturar-nos a mort l’un i l’altre”? Al final, el destí tràgic es fa evident. Júlia, mig hipnotitzada, marxarà de pla per fer el que hagi de fer amb la navalla esmolada que apunta al seu coll.

Tota la proposta escènica, però juga a favor d’explotar el màxim les possibilitats interpretatives de les dues actrius i l’actor. Parlem primer de Patrícia Mendoza. Hom té la sensació que la Patrícia és d’aquestes actrius petites, amagades a la cua, però que podria estar en posicions molt més avantatjades. La seva feina per donar vida a aquesta polièdrica Júlia és preciosa. No és exagerada, no extremadament dramàtica, però la seva composició del personatge dona a entendre en tot moment la inestabilitat d’una dona que vol ser més forta del que pot i, sobretot, del que la deixen ser. Eixerida i entremaliada en les seves primeres intervencions, passa per tot el carrusel emocional demostrant que la seva fràgil figura, la mirada i el gest facial transmet el sentit de cada paraula, cada capa de significat.

Al seu costat un contingut Jordi Llordella, amb molt de pes a terra, que va de l’esclau al salvatge, però sempre sense perdre la presència d’home fort davant dels altres. El Jean no es pot permetre el luxe de despullar-se dramàticament com ho pot fer la Júlia. I la tercera punta del triangle el compleix amb silenci i abnegació Anna Roy, la criada que tot i estar sempre d’observadora passiva, sabrà aparèixer per endreçar la taula o la roba que quedi tirada per terra. Va amb el seu càrrec, encara que oficialment estigui dormint. O és que el servei mai descansa? Roy és el contrapunt serè i de sentit comú i l’executa amb la fredor i la contundència que demana.