Aquesta crítica és de la versió de l’espectacle estrenada a Madrid el 2019 i representada a l’Atrium de Viladecans el 29 de gener de 2021.

Jordi Casanovas no s’ha inventat ni una sola paraula de l’obra que ha creat; cada intervenció de Jauría forma part de declaracions de les parts durant el judici de la Manada. Havent regirat l’estómac només començar, la proposta és i neix d’una realitat que supera qualsevol intent de ficcionar-la. Jauría és d’aquells espectacles que el públic s’emporta a casa un cop ha acabat la funció en forma d’angúnia, estupefacció, frustració i autorevisió de les percepcions que cada persona tenim dels límits. Perquè Jauría per descomptat parla d’una violació en grup, però és un espectacle sobre les interpretacions i justificacions de la realitat. Mentre tot el país clamava impotent l’evidència, cinc joves, uns quants juristes i algú més rascaven els fets a la recerca de raons i percepcions descontextualitzades.

L’espectacle és un relat cronològic dels esdeveniments als San Fermines de 2016 amanit pels sis artistes damunt l’escenari. Destaca la proposta interpretativa dels acusats, que més enllà d’un parlar de Sevilla enjogassat, s’escolten i treballen en manada construint una mena d’armadura negacionista de complicitats potentíssimes, parlant en boca d’agressors i de magistrats amb igual virulència punyent. Jauría parteix de la veritat i res més que la veritat per donar llum a un cas d’agressió sexual que ha suposat un abans i un després en la normalització de violències masclistes. Damunt d’un escenari sobri, impersonal, figuratiu però asèptic, que val a dir que no és ni portal, ni comissaria, ni carrer, ni tribunal, es busca donar el focus a la narració dels fets. La paraula en boca d’una i en boca dels altres i les emocions que es traslladen de la víctima a l’actriu, i de l’actriu al públic contribueixen en reforçar evidències que ho són massa vistes en perspectiva. És un espectacle que necessàriament ha de ser duríssim d’executar.

Jauría remou moltíssim. Petit i al final, però, cal dir, perquè cal dir, que aquesta proposta ha pres forma gràcies a un director home i a un dramaturg home. Aquesta aparent normalitat, que seria estrany posar de manifest essent un tema tan progre de tractar, permet qüestionar-se si la peça, un cop més, no és fruit de la mirada i judici hegemònics, i la possible veu de la víctima es llegeix des d’una posició de poder. Aquest pensament hi és, per descomptat, però l’acompanyen el valor d’una proposta que és contemporània, ha de seguir a l’ordre del dia i, a més, usa els llenguatges del directe i de les arts escèniques per oferir altres altaveus més allunyats de l’agenda i de possibles mirades fiscalitzadores i que remullen amb poesia la crua realitat.