Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n’ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l’avançada.

«Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l’afegit que, abans d’aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s’havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s’havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l’impacte que l’obra ha causat i continua causant.

L’obra, a més, s’ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s’hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.

Davant de l’actual «Jauría», no hi ha dubte que l’atractiu més destacat —a banda que el tema de fons continua provocant un revulsiu ni que no se’n conegui la història— és el nou repartiment i la interpretació que tots ells fan, posant al capdavant, esclar, l’única actriu de la colla, Ángela Cervantes, que a partir de la televisió (és una de les resistents a «Com si fos ahir») i després del cinema (amb «Chavalas» o «La maternal» i els premis Gaudí i Goya), viu una etapa professional de glòria que no fa res més sinó anar a l’alça.

En la versió original de «Jauría», el seu paper era el de María Hervás, l’actriu que després es va poder veure debutant aquí en el paper de «Yerma» de García Lorca, al Teatre Lliure de Montjuïc. Cal dir que el temps ha canviat el paper del personatge femení: el de María Hervás era més trencat. El d’Ángela Cervantes, és més forta i protegeix encara millor la víctima.

Al voltant d’Ángela Cervantes —mai més ben dit això del seu voltant—, hi ha els cinc integrants de La Manada (els actors Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), tots amb una trajectòria prou consolidada, alguns més populars que uns altres, precisament per la televisió, i aquí obligats a fer un paper que, malgrat la vestimenta pròpia dels Sanfermins, els posa en l’entredit d’empatitzar-hi pel que diuen o d’odiar-los pel que fan.

Entrats en el moll de l’os del drama de la violació i de la violació en grup, el fet és que, coneguts i apreciats com són per la parròquia catalana, costa canviar el xip i atorgar-los de cop i volta el paper d’agressors. Fins i tot diria que la poca fisonomia i estructura d’“homenots” que tenen —o millor dir-ne “energúmens”— no ajuda a fer tan fàcilment aquest canvi de xip. I això, sense esmentar el fet que es veuen obligats a parlar en el dialecte andalús —com si acabessin de sortir d’alguna Feria d’Abril— i que no s’hauria de descartar que si el drama de fons es vol que tingui un caràcter universal, la llengua amb què s’interpreti no hauria de ser un impediment. Amb tota seguretat, el mateix drama, exposat en català, obtindria el mateix efecte en l’auditori i probablement ajudaria a distanciar-se de l’encara actualitat de La Manada.

La posada en escena de «Jauría» manté una escenografia que fusiona l’ambientació del previsible replà d’escala on va tenir lloc l’acte de la violació amb un espai inconcret però tenebrós i, com si fos una simbologia volguda, el mateix espai on el gremi dels togats entren en l’intent de convertir els agressors en víctimes i la víctima en voluntària agredida.

Gairebé vuit anys després d’aquell cas real del “siete de julio de San Fermín” a Pamplona —que ha omplert taules i taules de tertulians revestits de voltors contra la víctima— la reflexió que els agressors fan sobre la seva acció, que consideren encara una part de la “fiesta”, només pot convèncer alguns togats amb la gira de la toga descosida. Els intèrprets de la primera versió de «Jauría» i els intèrprets d’ara fan de cada funció una autèntica fogonada, un “chupinazo”, vaja, per dir-ho en vers, una fogonada que s’enlaira ben amunt i que, quan esclata, impacta de ple en els espectadors. (…)