Es “Jauría” un espectacle de llarg recorregut però que continua impactant allà on va. El text de Jordi Casanovas, sota la direcció de Miguel del Arco continua rulant per tot arreu, ara ja amb alguns canvis significatius, però el seu impacte continúa permanent.

En aquesta nova ficció documental, creada a partir de les declaracions dels cinc acusats i la denunciant en el judici de “La Manada” es dona major importància al paper del tribunal a l’hora dels interrogatoris fets a la víctima; tot plegat, podríem dir que ella torna a ser violada, obligada a donar més detalls de l’agressió/delicte a què va ser sotmesa, una agressió verbal que gairebé supera el que va fer aquell grup incontrolat el juliol del 20165 a les Festes de San Fermín.

Vaig tenir ocasió de veure l’obra fa uns anys a la Sala Atrium de Viladecans on aleshores no intervenien actors catalans. L’obra ja era esclatant i la seva dramatització enlluernava aleshores un text cru. Ara anem més lluny: en el judici, el parlament del tribunal és encara pitjor que la violació o com diu algú: “després de l’agressió soferta, el pitjor encara estava per venir”. I l’obra segueix també l’evolució de les condemnes als acusats, fin arribar a la situació actual.

Amb això vull dir que “Jauría” equil.libra perfectament les dues parts: la trama de la violació amb el judici posterior. I ho fa en perfecta sincronía, com una màquina automàtica que funciona a la perfecció. En la primera part, els cinc violadors dibuixen una macabra coreografía on cap dels (magnífics) actors sobresurt en especial i sí ho fan tots brillantment en conjunt. Com a grup. Com un grup que es va valer de la seva condició per malbaratar la vida d’una persona, sense que ells en fossin plenament conscients d’allò. Per què “Jauría” no deshumanitza el culpables (els espectadors ja ens encarregarem de fer.ho) sinó que els dibuixa com a víctimes d’una societat malalta; i en aquest cas la revisiò d’un cas com aquest vist en un escenari, ens ajudarà sens dubte col.lectivmaent com a societat. Si més no, s’intentarà.

I com a mostra, un botò: una professora d’institut que va anar a veure l’obra va dir que “val més una lliçó emocional com aquesta que cent classes impartides per un professor”. I ho demostra el fet què des de les primeres representacions, l’edat mitjana dels espectadors es força més baixa, exemple del interès que ha despertat aquesta nova revisiò d’un espectacle majúscul, imprescindible, necessari, esplèndidament interpretat, que tothom haurìa de veure i que és fàcil de veure però sobretot, difícil, molt difícil, de digerir.