Diuen els
estudiosos de l’obra de Txékhov que Ivànov (1887/89), la seva primera obra de
gran format, ja conté les que seran les constants del seu teatre. Entre
aquestes constants, hi ha el retrat precís i minuciós d’un model social que
s’esfondra davant l’accelerada i rotunda imposició d’un nou sistema econòmic.
Àlex Rigola, en la seva libèrrima i sintètica versió, fita i furga aquesta
perspectiva traslladada a l’ara. L’ara és un present tan immediat que els
actors conserven el seu nom propi a escena i es vesteixen amb peces del seu
propi armari. L’ara representa l’extensió i assumpció planetària de la doctrina
neoliberal. Com a símbol d’aquest present, Rigola pren la imatge grotesca -per
reiterada i obsessiva- d’un Maneki Neko (el gat japonès de la sort que es pot trobar
a qualsevol basar xinés). És la figura que apareix al cartell i a escena
multiplicada i engrandida. És curiós constatar com una obra escrita fa més d’un segle tingui com a protagonista un mal tan comú en els
nostres temps: l’Ivànov (aquí Joan Carreres) s’assembla molt a El Prometeu cansat del que parla el
filòsof Byung-Chul Han en el pròleg a La
societat del cansament (2012). El títol no deixa cap dubte: tot gira al
voltant d’Ivànov. Aquest arrossega la seva depressió i el seu tedi per
l’escenari. Incapaç d’estimar, sent la culpa de no poder correspondre als qui ho
fan. Rigola ha optat per una posada en escena centrada en la interpretació dels
actors i actrius, tan nua com aquella memorable “Gavina” que Oskaras Koršunovas va
portar a Temporada Alta el 2014. En canvi, Rigola situa
el públic a banda i banda d’un passadís central, mantenint l’elenc al complert
en tot moment a escena (com feia també Koršunovas), en un discret segon pla si s’escau: encara més exposats, més nuus.
Malgrat la sobreexposició dels actors, el mecanisme funciona molt bé. Les
relacions i els personatges s’estableixen en funció de la seva relació
particular amb el protagonista. Aquí els personatges femenins no tenen el pes
dramàtic d’altres dins l’obra de l’autor. Insistim en l’aclaparador
protagonisme de Joan Carreres que sembla estar imbuït de l’esperit mateix de la
melancolia sense arribar als extrems catastrofistes de la celebrada Melancholia (2011) de Lars von Trier. No obstant, la comtessa Àgata Roca ens regala un
trio exquisit en companyia de Pau Roca i Pep Cruz; Sandra Monclús esdevé
l’encarnació del pragmatisme burgés en contrapunt al seu marit, Andreu Benito;
mentre el polifacètic Nao Albet ens sorprèn en la pell d’un jove metge la
rectitud moral del qual és pura intransigència. Nao Albet és també l’ànima
musical de l’espectacle amb una tria acurada de temes encara molt actuals -clàssics
del pop/rock- entre els que sobresurt Under Pressure de Queen.