Brevetat. Sembla que segons en quins teatres, amb segons quins directors i amb segons quins autors ens hàgim d’empassar si o si més de dues hores (o fins i tot més de 3 hores) d’espectacle. Res a dir si la proposta ho requereix, però massa sovint tenim la sensació que es podia haver retallat almenys mitja hora, o fins i tot una hora i (sent agosarat) en alguns casos ens atreviríem a dir per on passar les tisores…). Per això s’agraeix que Rigola opti per la brevetat i la contenció: si el que vull explicar ho puc explicar amb poc més d’una hora, quina necessitat hi ha d’allargar, afegint innecessaris subratllats o evitables reiteracions? Cert que a algú li pot semblar que algun aspecte de l’obra s’explica massa ràpid, en prou feines subratllat, però l’aposta de Rigola és partir que l’espectador és intel·ligent, i la dramatúrgia d’Ivanov està pensada perquè captem el que és bàsic sense massa dificultats. La brevetat i rapidesa potser ens pot fer perdre els detalls, les metàfores, però l’essencial ens arriba clar i sense distraccions.

Desacomplexament i diversió. La maduresa deu ser això: lluny queda aquell Rigola que confonia atreviment amb pretensiositat, atrapat en una obsessió per ser el més modern, el més original, el més trencador de l’escena catalana. En aquest Ivanov es confirma el fantàstic moment de forma d’un director que, despreocupat per haver de demostrar res, es diverteix i fa el que li ve de gust. Evidentment, es manté el punt “gamberro” marca de la casa, amb decisions escenogràfiques i dramatúrgiques “modernilles” (algunes més encertades, d’altres menys), però un no té mai la sensació que l’embolcall i l’estètica trencadora estan per damunt de l’essència de la història, del que ens vol explicar. Bravo!

Naturalisme. Un dels xocs que com a espectadors ens enfrontem en aquest Ivanov des de bon principi és el fet que els actors s’anomenen pels seus noms de veritat i, segons ens diu la sinopsi de l’obra porten també la seva mateixa roba. Això, que pot semblar una frivolitat, una d’aquestes decisions “rigolesques” per fer alguna cosa diferent (i que ja havia provat amb èxit a Marits i Mullers), acaba sent tot un repte pels actors, que han d’actuar més “despullats”, sense la capa de ficció que els acostuma a atorgar. I l’invent funciona: tots i totes estan fantàstics, més naturals que mai, sense que aquesta naturalitat, aquesta manca de teatralitat afecti la història i al retrat dels personatges que interpreten. Cert és que no tots tenen el mateix grau d’importància, i per exemple el fantàstic Ivanov de Joan Carreras fa bé de ser més teatrals per poder-nos mostrar el moment vital del seu personatge, per alguns un egoista trist perquè la vida li presenta dificultats no desitjades, i per altres algú immers en una profunda i incompresa depressió.

Música. No és vital per a la història, que segurament funcionaria de manera força semblant, però quin goig escoltar l’”Under pressure” de Queen en format acústic tocat i cantat per Nao Albet!

Un drama de rics? Un Txékhov massa lliure? L’estètica per damunt de la història? Com que la perfecció no existeix, també podem trobar algunes pegues al primer Txékhov de Rigola. Per alguns la història pot resultar banal, poc interessant, potser perquè la reducció a l’essència que fa Rigola i la posada en escena ens transmeten un drama de rics, de gent que en el fons troba problemes on no n’hi han. D’altres, els qui estan acostumats a un teatre més clàssic, més fidel als originals, trobaran que tanta modernor i tanta tisora són un pecat imperdonable, i per tant el millor que poden fer és oblidar-se d’aquesta proposta. Finalment els contraris a aquest tipus de teatre contemporani segurament es fixaran en excés en una estètica que no deixa de ser un joc metafòric però que també és lògic que molesti als més puristes amb els clàssics.