Costa imaginar un Txèkhov amb pilotes
de futbol, gats daurats (com dimonis es diuen?) i repertori pop amb
Queen (Under pressure) o el Wild thing de cançó de capçalera. Certament, el dramaturg rus poc
s’ho podria imaginar. Però també Pau Miró es va atrevir en posar
una piscina inflable al Happy hour (versió de L’Oncle Vània). El kitsch de Rigola
contrasta amb posades en escena molt més destilades com aquella d’El policía de las ratas, per exemple. Però a aquesta estètica de
basar xinès hi ha una interpretació continguda, certament. Amb un
cert aire veronesià (per allò que l’actor i el personatge es poden
confondre fàcilment) amb aquell Un hombre que se ahoga, 2008, a partir d’un altre Txèkhov, Les tres germanes. Potser en la versió de Rigola no és necessari que es vagin dient,
contínuament, pel seu nom. És un codi que ja s’ha entès a la
primera escena i anar-lo repetint dona la sensació que siguin els
propis actors els que no s’ho creguin.

Pep Tosar va fer una versió d’aquest
Ivànov (Molts records per a Ivànov, 2009, Maldà), en què incidia molt més en la melancolia del protagonista
de quan es pensava un personatge actiu, que enamorava per la seva
decisió a aconseguir que la vila progressés, amb l’impuls de la
cultura. Ara, Joan Carreras està continuament desenganyat. I
tot i així segueix persuadint la jove Vicky Luengo. Però el viatge
no és cap a una vila millor si no cap a un país culte ben llunyà.
Les tres germanes somniaven amb Moscou. Andreu Benito, l’aristòcrata
arruïnat, confia tornar a París i deixar que passin les hores
acompanyant la tomba de la seva dona.

El criat espavilat que progressa més que
els patrons és, ara, un intrèpid Pau Roca. Però no intenta
prendre-li la finca (com a L’hort dels cirerers) si no que,
símplement fer-se l’important amb idees d’un especulador nat. I
el metge? Aquell personatge constant en Txèkhov (i en Ibsen!) és un
jove solitari, Nao Albet, que sembla estar perdudament enamorat de les causes
impossibles. Però que en comptes de fer brillar els seus ideals (com
el Àstrov de L’oncle Vània) símplement es lamenta del mal
comportament d’Ivànov. No té la valentia d’endur-se una
devalguda Sara Espígul, la més dèbil de tots. La més fràgil. La primera
víctima del desengany constant d’Ivànov i del metge.

La peça, que enfronta en dues grades al públic té constants recursos que permeten perseguir l’atenció dels personatges que no són a escena però que estan visibles als racons de l’escenari. La peça passa rapidíssima i deixa una sensació ambigua: de frustració en l’espectador pel drama dels personatges; i de satisfacció pel treball dels actors. Tot és tant natural que sembla que a la Rússia de les matroixques, sempre hi hagi hagut uns gats amb un braç pendulant fent un pols estúpid al buit. I tot es corromp. I res es mou. Aclaparador.