Ivan i els gossos

Pol López genera emoció des del primer minut a escena. Hi ha la sorpresa d'un nen, la decisió irreflexiva, l'amor per Svetlana, una ‘miss' que ell adora com a mare. Hi ha la incapacitat d'entendre què és una trampa, però la intuïció de comprendre la bondat de les actituds a través de la mirada. Hi ha la seva banda de gossos que ell ajuda i de la qual rep suport en moments d'emergència. Hi ha el joc de l'actor amb el públic de transformar una lona de plàstic en cova, guarida, joc entre els seus companys de carrer. L'actor circula per l'orografia d'emocions com un nen que no perd l'esperança, la il·lusió, la generositat, davant d'un món que l'ha desheretat de tot allò que haurien de garantir, per exemple, els Drets Humans. La seva humanitat és més propera a la fidelitat d 'un gos que, fins i tot mort, s'introdueix en el cos dels altres, tendre i dur.López és un jove que passa inadvertit al carrer o a l'escena. Té la màgia de saber-se transformar i tenir la mirada de boig (en el paper de la llunàtica ‘American Buffalo' de David Mamet). També és un bala perduda a ‘L'arquitecte', de David Greig, i també dirigit per Julio Manrique o a la versió de La monja enterrada en vida, dirigida per Nao Albet i Marcel Borràs a La Seca. Però, per una altra band,a és un investigador gelós del seu descobriment a un treball per a públic familiar (que enguany es reposa al lliure) amb ‘Lava'. També ha treballat en l'esfera més marginal amb peces com ‘Companyia Solitària', amb la que van guanyar la beca Desperta 2012 de la Nau Ivanow: és un fill, amb els gens d'un pare obsessiu i violent, que no vol sortir de la seva habitació, que recorda una nau espacial.

Un bon actor (Pol López), un text amb ànima i un tros de plàstic negre és tot el que ha necessitat Pau Carrió (director) per vestir aquest monòleg i bastir un muntatge tan senzill com emotiu estrenat i aclamat ara fa un any al Teatre Lliure. Va ser una sorpresa inesperada que s’ha anat reposant més escadusserament del que voldríem perquè Ivan i els gossos captiva l’espectador des del primer moment. Inicialment concebuda per a la ràdio, aviat va fer el salt a l’escenari, i des d’aleshores l’obreta de Hattie Naylor ha estat traduïda a més de vuit idiomes, premiada i estrenada arreu. Ivan Mixúkov és un nen rus que, tip del sòrdid ambient familiar i enmig d’una terrible penúria econòmica que engoleix el país sencer, decideix marxar de casa i anar a viure a l’altra banda de la ciutat, on hi ha tots els altres nens, nois i gossos que han estat abandonats perquè ningú no els podia mantenir. Som al 1996, en un Moscou pobre i corrupte, amb carrers plens d’escombraries, pidolaires i sense sostres que es degraden i deshumanitzen progressivament. Sol, afamat i enfredorit, al petit Ivan no li és gens fàcil sobreviure, però sortosament troba una aliada; la Belka, que l’acull com un altre cadell de la gossada i li dóna l’afecte i la protecció que fins ara no ha rebut. L’autora londinenca hi reelabora un conegut tema literari; el del nen salvatge criat per animals en un entorn especialment feréstec, que ara trasllada a l’època Ieltsin en una Rússia on la misèria més absoluta (econòmica i moral) conviu amb la riquesa i prepotència insultants d’un grup privilegiat. És un text dur i commovedor alhora, que ens fa sentir les emocions a esgarrapades; la ràbia, la impotència... però també la joia, l’alegria, l’esperança... perquè, malgrat les condicions adverses, l’Ivan és un lluitador, un noiet amb sentit de l’humor que sap assaborir tots els petits i senzills plaers que, molt de tant en tant, li ofereix la vida, i que procura minimitzar el dolor, tot i que, de vegades, aquest és tan punyent que no pot ofegar-lo. I aleshores, l’Ivan/Pol vessa unes llàgrimes tan fondes i callades que nuen la gola de tots els que hi som a tocar.

Ivan i els gossos és una peça de la britànica Hattie Naylor interpretada magistralment per Pol López que incorpora Ivan, un nen del carrer de 4 anys que, en un suburbi moscovita de l’era Ieltsin –tan tirànica i semblant a la de Putin-, ha sobreviscut acollit per una canilla de gossos salvatges. Pol López ateny un difícil grau d’excel·lència davant els molts reptes que entranya la peça, a començar pel fet que està pronunciada des de la veu d’un nen de sis anys que repassa la seva peripècia marginal des que va abandonar la casa miserable i violenta a causa d’un padrastre maltractador i borratxo; el seu deambular pels carrers freds i humits d’un barri depauperat, la desagradable convivència amb els altres nens del carrer i el seu estimulant aprenentatge vora la gossada. Pol es posa en la pell d’un quisso. Mimetitza el seu constant estar alerta, amb l’orella parada i aquell dormir despert que els fa estar vigilants sempre. N’imita els grunys, els lladrucs, el panteix, els udols, les llepades. També les actituds, els moviments i la mirada. L’escenari despullat presenta una enorme catifa de plàstic negre, que l’intèrpret usa per recrear distints espais: el cràter d’escombreries on els nens del carrer furguen a la recerca d’alguna cosa aprofitable, el cau dels gossos, o la capa que es posa per celebrar la seva victoriosa pertinença a la llopada de cans. Evoca aquest període de plenitud entre animals quan, després de ser caçat i tancat a un orfenat, és finalment adoptat per una dona que el tracta bé i que té un gos casolà, aparentment badoc, però l’Ivan en reconeix l’espurna dels seus inoblidables companys d’infantesa. L’espectacle és trepidant, i Pol López aconsegueix mantenir l’audiència en sopols, sense respiració. Una interpretació potent i de variats registres que ha merescut tornar en temporada.