Un bon actor (Pol López), un text amb ànima i un
tros de plàstic negre és tot el que ha necessitat Pau Carrió (director) per vestir
aquest monòleg i bastir un muntatge tan senzill com emotiu estrenat i aclamat ara
fa un any al Teatre Lliure. Va ser una sorpresa inesperada que s’ha anat
reposant més escadusserament del que voldríem perquè Ivan i els gossos captiva l’espectador des del primer moment.

Inicialment concebuda per a la ràdio, aviat va
fer el salt a l’escenari, i des d’aleshores l’obreta de Hattie Naylor ha estat
traduïda a més de vuit idiomes, premiada i estrenada arreu.

Ivan Mixúkov és un nen rus que, tip del sòrdid
ambient familiar i enmig d’una terrible penúria econòmica que engoleix el país
sencer, decideix marxar de casa i anar a viure a l’altra banda de la ciutat, on
hi ha tots els altres nens, nois i gossos que han estat abandonats perquè ningú
no els podia mantenir. Som al 1996, en un Moscou pobre i corrupte, amb carrers plens
d’escombraries, pidolaires i sense sostres que es degraden i deshumanitzen
progressivament. Sol, afamat i enfredorit, al petit Ivan no li és gens fàcil
sobreviure, però sortosament troba una aliada; la Belka, que l’acull com un
altre cadell de la gossada i li dóna l’afecte i la protecció que fins ara no ha
rebut.

L’autora londinenca hi reelabora un conegut tema
literari; el del nen salvatge criat per animals en un entorn especialment
feréstec, que ara trasllada a l’època Ieltsin en una Rússia on la misèria més
absoluta (econòmica i moral) conviu amb la riquesa i prepotència insultants
d’un grup privilegiat.

És un text dur i commovedor alhora, que ens fa
sentir les emocions a esgarrapades; la ràbia, la impotència… però també la
joia, l’alegria, l’esperança… perquè, malgrat les condicions adverses, l’Ivan
és un lluitador, un noiet amb sentit de l’humor que sap assaborir tots els
petits i senzills plaers que, molt de tant en tant, li ofereix la vida, i que
procura minimitzar el dolor, tot i que, de vegades, aquest és tan punyent que no
pot ofegar-lo. I aleshores, l’Ivan/Pol vessa unes llàgrimes tan fondes i
callades que nuen la gola de tots els que hi som a tocar.