Pol López genera emoció des del primer minut a escena. Hi ha la sorpresa d’un nen, la decisió irreflexiva, l’amor per Svetlana, una ‘miss’ que ell adora com a mare. Hi ha la incapacitat d’entendre què és una trampa, però la intuïció de comprendre la bondat de les actituds a través de la mirada. Hi ha la seva banda de gossos que ell ajuda i de la qual rep suport en moments d’emergència. Hi ha el joc de l’actor amb el públic de transformar una lona de plàstic en cova, guarida, joc entre els seus companys de carrer.

L’actor circula per l’orografia d’emocions com un nen que no perd l’esperança, la il·lusió, la generositat, davant d’un món que l’ha desheretat de tot allò que haurien de garantir, per exemple, els Drets Humans. La seva humanitat és més propera a la fidelitat d ‘un gos que, fins i tot mort, s’introdueix en el cos dels altres, tendre i dur.

López és un jove que passa inadvertit al carrer o a l’escena. Té la màgia de saber-se transformar i tenir la mirada de boig (en el paper de la llunàtica ‘American Buffalo’ de David Mamet). També és un bala perduda a ‘L’arquitecte’, de David Greig, i també dirigit per Julio Manrique o a la versió de La monja enterrada en vida, dirigida per Nao Albet i Marcel Borràs a La Seca. Però, per una altra band,a és un investigador gelós del seu descobriment a un treball per a públic familiar (que enguany es reposa al lliure) amb ‘Lava’. També ha treballat en l’esfera més marginal amb peces com ‘Companyia Solitària’, amb la que van guanyar la beca Desperta 2012 de la Nau Ivanow: és un fill, amb els gens d’un pare obsessiu i violent, que no vol sortir de la seva habitació, que recorda una nau espacial.