Ivan i els gossos és una peça de la britànica Hattie Naylor interpretada magistralment per Pol López que incorpora Ivan, un nen del carrer de 4 anys que, en un suburbi moscovita de l’era Ieltsin –tan tirànica i semblant a la de Putin-, ha sobreviscut acollit per una canilla de gossos salvatges. Pol López ateny un difícil grau d’excel·lència davant els molts reptes que entranya la peça, a començar pel fet que està pronunciada des de la veu d’un nen de sis anys que repassa la seva peripècia marginal des que va abandonar la casa miserable i violenta a causa d’un padrastre maltractador i borratxo; el seu deambular pels carrers freds i humits d’un barri depauperat, la desagradable convivència amb els altres nens del carrer i el seu estimulant aprenentatge vora la gossada. Pol es posa en la pell d’un quisso. Mimetitza el seu constant estar alerta, amb l’orella parada i aquell dormir despert que els fa estar vigilants sempre. N’imita els grunys, els lladrucs, el panteix, els udols, les llepades. També les actituds, els moviments i la mirada. L’escenari despullat presenta una enorme catifa de plàstic negre, que l’intèrpret usa per recrear distints espais: el cràter d’escombreries on els nens del carrer furguen a la recerca d’alguna cosa aprofitable, el cau dels gossos, o la capa que es posa per celebrar la seva victoriosa pertinença a la llopada de cans. Evoca aquest període de plenitud entre animals quan, després de ser caçat i tancat a un orfenat, és finalment adoptat per una dona que el tracta bé i que té un gos casolà, aparentment badoc, però l’Ivan en reconeix l’espurna dels seus inoblidables companys d’infantesa. L’espectacle és trepidant, i Pol López aconsegueix mantenir l’audiència en sopols, sense respiració. Una interpretació potent i de variats registres que ha merescut tornar en temporada.