Els d’Eia presenten nou espectacle. O n’hauríem de dir show. Perquè l’acció es va encadenant endimoniadament amb un espai molt suggerent i contínues sorpreses acrobàtiques. Destaca l’hum0or blanc que fa que la peça sigui per a tota classe de públics, sense excepció. Hi ha una perxa xinesa informal, només per començar. I, de seguida, es demembra l’espai i va oferint diferents oportunitats, com un Tangram. Les combinacions dels artistes donen pas a nous exercicis acrobàtics. Des de les verticals pre-retransmeses (un gag molt ben trobat) al salt de corda musical o als mà a mà més inverossímils i a una particular balança russa que apareix intermitentment. Pel mig, també una divertida dansa del ventre, jocs per a dominar la talaia i recerca amb les formes que es construeixen a partir de les peces de marqueteria de l’escena.

InTarsi sap trobar molt bé el ritme, tot i que es troba a faltar la música en directe de Capas. Tot i així, ressona el seu humor i el gust per anar desplegant un escenari que es transforma. En aquesta ocasió, el desmembrament dóna opció a nous espais, noves accions, amb el que recorda els espais de Sidi Larbi Cherkaoui (Fractus V, però també Puz/zle), en una aparença més rude. Eia busca més la sorpresa que la màgia. La seva energia és d’alt voltatge i quan prova d’acaronar el matís es nota una falta de treball de gest: La intenció es dóna amb  la intensitat no amb l’excés de gestualitat. El rodatge depurarà les fustes d’aquest treball de marqueteria que tanca amb una escultura perfecte. Les interpretacions actorals són serrells que, quan els depurin, signaran una peça molt completa que passa com un fresc cop de vent, i que imprimeix somriures (impagables els comentaris de la canalla el dia de l’estrena: caldria gravar-los) allà per on passa. Vénen ganes de tornar-la a veure i de no parar de recomanar-la.