Després de la versió que el 2009 va representar l’actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d’aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l’adaptació en clau d’òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l’altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l’actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d’altres musicals vistos en les últimes temporades.

A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l’home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d’un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l’hauria acceptat. La falç del pare, l’amor que confessa que sent encara per Reiner, l’amor furtiu, i la roda de molí que s’emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s’insereix, evidentment, en els drames rurals de l’època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel.

I, si no, ¿quina diferència hi ha entre la Nela, la infanticida de Víctor Català, i les moltes —massa!— infanticides anònimes de les criatures que es troben abandonades en contenidors, o les que provoquen els maltractaments infantils que surten a la llum cada dos per tres, o els drames violents de gènere que sempre tenen un trencament passional de fons? Només se’n pot marcar una, de diferència: d’allò que abans se’n feia vot de silenci tancat a casa ara surt a la llum i es converteix així en un fracàs col·lectiu que no ha sabut resoldre a temps allò que s’ha convertit en una tragèdia personal.

Això és el que fa que el monòleg de Víctor Català —el pseudònim de Caterina Albert procedeix del nom donat a un dels personatges literaris de l’autora—, més de cent anys després, tingui una absoluta modernitat, la mateixa modernitat que els venerables mantenidors dels Jocs Florals d’Olot del 1898 van descobrir en «La infanticida» i la mateixa modernitat que va provocar la ira dels seus coetanis lectors i opositors en descobrir que la ploma era la d’una dona, fins al punt que, quan se li va demanar que “suavitzés” el to del drama de cara a la lectura, l’encara Caterina Albert es va negar a anar a recollir el premi i va decidir, des aleshores, l’ús del pseudònim.

Avui, els coetanis del segle XXI escolten en un silenci tens, la veu de la Nela amb un llenguatge ric que la dramatúrgia ha mantingut força fidel a l’original, reforçat per un discret acompanyament de projecció i amb la interpretació emotiva de Neus Pàmies que troba en la modulació operística de molts moments —la part recitada és mínima— l’esgarip esglaiador, el lament que surt del fons de l’ànima, el crit d’angoixa i el desig amagat de no perdre-ho tot si el Reiner, l’amor perdut, li respon el telèfon.

Atenció, acabo de dir “si Reiner li respon el telèfon”. I és així, perquè no només s’ha modernitzat el registre com a òpera electrònica, que manipula en directe el músic Gerard Marsal, sinó que la “infanticida” disposa d’un telèfon del vintage model gòndola de paret, imatge que porta els espectadors als voltants dels anys seixanta-setanta del segle passat. És així, doncs, com la companyia ha entès que «La infanticida» de Víctor Català —ells han deixat el títol en «Infanticida»— és un testimoni intemporal, actual i universal que les circumstàncies i els prejudicis socials no han acabat d’esborrar del tot. (…)