Vist el divendres, 5 de novembre de 2021 al Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers).

En ocasions, al veure un espectacle per primera vegada, i que la primera impressió no sigui bona malgrat els comentaris positius que un rep de diverses fonts, cal fer un segon visionat. És el cas d’obres de les quals fer la crítica després de veure la segona funció, un temps després de la primera, com per exemple El despertar de la Primavera o Singing Talent Show  vistos al Teatre Gaudí de Barcelona. En el cas que ens ocupa, el primer cop que vaig veure ‘Infanticida’ va ser al Teatre de Lloret de Mar, el març d’aquest mateix any.

A la Sala Tallers del TNC, sense cap mena de dubte, les condicions sonores, i en general, tècniques, van ser immillorables, i no es pot dir res en contra de la interpretació de l’actriu, Neus Pàmies, que tant quan cantava com quan deia el text, ho feia acurada. Tret que en algun moment, i pels molts efectes que afegien a la seva veu, alguns paràgrafs resultaven difícils (o impossibles) d’entendre correctament. Està clar que els responsables d’aquesta versió del monòleg de la Caterina Albert (Clara Peya, Marc Angelet i Marc Rosich, tots ells excel·lents en el seu camp), van voler ressaltar el clima opressiu del medi rural on ha nascut i crescut la protagonista, i amplificat fins a la desesperació pel fet de ser dona, jove, verge i casadora.

Però…

Segueixen semblant-me sobrers tots els afegits a un text que s’explica per sí mateix de manera fantàstica, i aprofitant que la Neus Pàmies el diu, quan la deixen les directrius, esplèndidament, sense haver de recórrer a efectes de so (que com dic, de vegades dificultaven entendre el text), llums, músiques que ben bé semblen sorolls en moltes ocasions, i la ‘desconstrucció’ del text que fa que el públic idoni per a aquest espectacle sigui només aquell que conegui i reconegui la trama que dibuixa l’original.