Una hòstia en tota regla. La mateixa que va voler donar Caterina Albert (a partir d’aquesta obra, Víctor Català) a la fi de segle XIX explicant la història de la Nela, una camperola, la noia del molí de la vila, que s’enamora d’un home de bona casa però forana i queda embarassada. La por a la seva família: només un pare (amb aquesta falç sempre amenaçant …) i un germà, representants de tota una societat cruel i inexorablement masclista, i l’allunyament de l’estimat la portaran a amagar el seu estat i, un cop nascuda la nena ( en tindrà prou amb un minut, uns segons per estimar-la amb bogeria), cometre el pitjor dels pecats. Per por, per amor, per ignorància, per (in)cultura.
El monòleg Infanticida trasllada el temps a una època imprecisa però, per descomptat, més actual: de vegades, certes conductes no són un anacronisme al segle XXI.
A l’escenari, Neus Pàmies, en una sala d’un manicomi, o d’una comissaria (qui sap) escup aquesta terrible història, aquesta càrrega tremenda, aquesta culpa amb la qual carrega perquè sí, per haver anat contra la seva educació, contra el seu destí . I ho fa cantant els versos originals adaptats per Marc Rosich a la música de Clara Peya. Recita amb la veu, però també ho fa amb la mirada, i amb aquestes mans que retorça amb sensualitat i amargor, i amb aquests crits, amb aquestes insinuacions, amb aquesta sorpresa.
Al costat d’ella, en un angle de les taules, Gerard Marsal controla la música des d’un teclat i una taula de mescles, embolicant encara més el drama en la tensió, fent encaixar els acords en la veu i les paraules de Pàmies sense deixar un sol espai buit i, amb potents cops de llum, recarregant cada vegada més l’atmosfera aclaparadora, insuportable.
Poc més sobre l’escenari: una taula amb fotografies, un parell de cadires, un telèfon de paret (i de disc), un llum i unes rajoles a la paret sobre les que llisquen imatges projectades: enregistraments, moviments, les mans (un altre cop les mans) de Nela … Ella no necessita res més (no és poc!) per fer seu a el personatge, patir-lo, recordar-lo amb passió, reviure’l amb la felicitat que li va donar l’amor, amb el dolor que li va donar quedar-se sola després que ell s’ho ensenyés tot: “Que jo podia ser jo, no sols la mula que a casa volien” …
Amb aquests vímets, Marc Angelet dirigeix ​​una obra electrònica i electritzant que atrapa l’espectador durant 70 minuts intensíssims que van in crescendo amb la tortura que viu el personatge. Queden en l’aire les mil preguntes que plantejava Català i que planteja aquesta versió. Preguntes incòmodes, vergonyants i molt crítiques. I, per sobre de totes, la que porta a plantejar-nos el sentiment de culpa: de qui va ser la culpa?