El teatre no sols és espectacle, és a més, i fonamentalment un
espai per a la reflexió, per a la denuncia, per tocar els temes més punyents,
per desfer mites, per ajudar a pensar en definitiva . La guerra civil espanyola
segueix sent una pàgina no asimilada i  mal explicada de la nostra
història. Els hereus dels botxins d´un i d´altre bàndol han jugat a la confusió
amb censures, mentides, mitges veritats i explicacions intencionadament
subjectivitzades. Pocs intents hi ha hagut per buscar i dir la veritat d´uns
fets tan dramàtics, per fer justicia i honorar a les moltes víctimes innocents
que es van veure en mig del conflicte sense poder defensar-se.

Els fets

Sigui molt benvingut aquest In Memoriam-La quinta del
biberó de la Kompanyia Lliure, recordant un dels
fets criminals més denunciables del final de la guerra, quan, simplement per
guanyar temps, es va sacrificar a tota una generació de nois de 18 i 19 anys,
alguns tan sols tenien 17.  Una lleva que va movilitzar a més de trenta
mil joves (abril del 1938), que en principi haurien d´haver estat destinats a
tasques auxiliars i que varen ser destinats al front en forma i en condicions
inhumanes. Molts d´ells van combatre i van deixar la vida a la Batalla de
l´Ebre, la més sagnant de tota la guerra. Una carnisseria.  Al foc enemic,
superior, comptant amb la cobertura aèria i més ben sortits d´estris i
aliments, si afegien uns mandataris despietats, en major part comunistes, que
consideraven qualsevol acte de dubte o de feblesa com a traïdoria.  Bastants
d´aquests joves van morir executats per ordre o acció dels seus propis
mandataris. La por, el terror, mantenia la forçada disciplina.  

L´espectacle

Un espectacle intens, narratiu, per moments estàtic, que juga en
el desdoblament dels actors, que per època i edat no van viure ni les
circumstàncies ni els fets de la Guerra Civil, i els joves protagonistes
d´aquella lleva del biberó, sorgits de les vivències autobiogràfiques
recollides de diversos supervivents d´aquella generació trencada per la guerra.
El director Lluis Pascual, aconsegueix un text ben armat, que mostra de forma
crua, real, defugint el chantatge emocional, la crueltat de la guerra, de la
manipulació despiadada dels essers humans. Totes les guerres són injustes i
inhumanes, cap ideologia les justifica.  Totes les guerres son brutes i
degraden al ser humà.

Quasi tot l´espectacle transcorre en una trinxera i respirem les
pors, la bruticia, els dubtes, el dolor d´aquells joves enganyats, utilitzats i
portats contra la seva voluntat a una carnisseria inútil.  Arriven a intuir els olors putrefactes dels morts, de la forçosa falta
d´higiene, dels pijats i les defecacions. Una magnífica interpretació coral ens
manté tensos a les butaques, fins posar-nos en peu per retre un minut d´intens
silenci recordant a tots aquests màrtirs anònims.

Els protagonistes

L´espectacle
està en aquest moments en un punt just de maduresa. No és estrany que tot el
públic, el teatre estava plé de gom a gom i amb molta gent jove entre els
espectadors, es posses dempeus al final amb una llarga ovació. Especial menció
als actors, Joan Amargós, Enric Auquer, Quim
Avila, Eduardo Lloveras, Lluis Marqués i Joan
Solé, que es deixen la pell fisica i emocionalment. Aplaudiments també a la
part musical dirigida per Dani Espasa comptant amb els
músics Oriol Algueró-Ricart Renart (violins), Oriol
Aymat-Joan Palet (violoncels), Robert González (veu)
i el propi Espasa  i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue).
Estremidora l´interpretació al final del Messe de Requiem de
Claudio Monteverdi. El vestuari (Alejandro Andújar) i una molt
aconseguida caracterització (Eva Fernández), des de la presentació
inicial dels actors, temps actual, fins a la vivència dels personatges
marginats a la trinxera. Remarquem també el treball de so de Roc Mateu i Igor
Pinto, l´il.luminació de Pascal Merat i les imatges
històriques de Fran Aleu, sobre la pantalla del fons.  

Records d´infància

Jo vaig néixer el 1950, encara hi havia “cartilla de
racionamiento”, va ser el darrer any, i els records de la Guerra Civil  eren
molt presents. La meva família paterna va quedar dividida, uns a la part
republicana (l´avi, militar administratiu fidel a la República, va estar
empresonat un any al castell de MontjuÏc, i degradat de tinent a brigada,
mentre el seu germà, que es va passar als rebels-nacionals va arribar a ser
Tinent Coronel). El pare afortunadament tenia 15 anys, no li va tocar per poc
la lleva del biberó. Varen patir gana, varen suportar els bomdardejos, però ho
varen poder capejar mal que bé.  

Si li va tocar al tiet Mario, per part de la família materna, anar
amb els de la lleva del biberó. Va estar destinat al front d´Aragó, va patit
por, molta por, fam i set (varen provar fins tot els seus propis orins).
 Es va salvar de ser executat per una avançada de “moros” que els anaven
matant a mida que es rendien, fins que va arribar l´oficial nacional i va parar
la matança. Va tenir sort com a presoner, no els varen tractar malament, i tot
hi anar destinat lluny de Catalunya, en acabar la guerra, i xupar-se cinc anys
de mili, gràcies a que era un manetes i sabia fer de tot, solucionant qualsevol
problema quotidià (va acabar essent el cap de manteniment de l´Hotel
Diplomàtic, en la posterior vida civil), va poder sortejar aquest temps sense
mals pitjors.

Jo escoltava embadalit els relats de l´avi (Guerra de Marruecos,
el frente de l´Ebro, on el van ferir i li va quedar una cama més curta que
l´altre) i del tiet (la quinta del biberó i els nays de mili posterior). Ni un
ni l´altre parlaven des de la rancúnia i si com a simples ser humans que es
varen veure immersos en un vendaval històric que els sobrepassava i utilitzats
com tants altres en nom de les “Pàtries”.

Reflexions

“¿Qué quiere
decir esto de “hay que defender la Pàtria, que està en peligro”?. Estan en
peligro unos gobernantes. Si tan patrióticos se sienten que cojan el fusil
ellos y vayan a su guerra.” . Rai Ferrer, il.lustrador i fervent lliure pensador.

La major part dels governants de la República, comissaris polítics
i comandaments militars, van morir tranquil.lament al llit, a l´exili o no,
molts anys desprès de la Guerra Civil.

Més de la mitat dels nois d´aquella generació de la Lleva del
Biberó, va morir al front o a la immediata posguerra.

Els supervivents, amb sorts força desiguals, varen patir camps de
concentració, exil.li sense privilegis, llargs anys de servei militar i ferides
físiques i psicològiques que els han acompanyat la resta de les seves vides.
 

Ara hi ha exercits professionals, s´ha acabat el poder disposar
dels ciutadans, que són qui els paguen mitjançant els impostos, com si fossin
joguets en mans dels polítics i els militars. Un gran pas.  Actualment el
món ha canviat molt, ja no es donen les circumstàncies que varen portar a la
Guerra Civil (si bé les dues Espanyes que va denunciar Machado, segueixen de
forma bastant evident), i a la Segòna Guerra Mundial, però……

Hem après suficient?. Procurem pensar per nosaltres mateixos o ens
resulta més fàcil creure en el que ens diuen, sense reflexionar, sense posar-ho
en dubte, sense escoltar altres opinions?. Sabem respectar als que opinen
diferent?. Som dialogants, sabem cedir per aconseguir solucionar els
problemes?  Sabem enriquir-nos de pensaments diversos?…..

Text : [email protected]