En un novembre ple de propostes sobre Carmen Amaya, la de l Teatre Akadèmia és la que millor reflexa el món de Carmen Amaya. Ho fa, a més, pràcticament mantenint-la en dos monòlegs interns (dos a parts) reveladors. La peça, en canvi, incideix en com la marxa d’un jove bailaor del Somorrostro trenca la possioble relacioó amb una nena del barri. El seu retorn, anys més tard, serveix per constatar si el barri és igual o diferent. Si el que ha canviat és ell o ella. En el fons, un debat sobre l’orgull de pertànyer a la cultura gitana, a la família gitana. El text, escrit fa dues dècades, manté un to notablement atemporal. De fet, Manuel Veiga (com ja faria Juli Vallmitjana, a principis de segle amb l’argot dels baixos fons) aprofita el text teatral per recollir les paraules més amarades de llenguatge caló, que el barreja amb el castellà. El context permet entendre cada un dels termes sense dificultat. Una peça intel·ligent que permet entendre quin va ser el camp de cultiu d’on va aparèixer Carman Amaya i d’un barri que no la va oblidar i la va plorar traslladant-se a l’enterrament de Begur. Molt recomanable.